42... i que??

AIGAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!

2011-07-24T16:54:00.002+02:00

Visc en una ciutat meravellosa on, en un mes exacte, hem passat de cobrir els carrers i les places de foc i música a cobrir-los d’aigua i música.

Berga; la petita ciutat de Berga; un cul de sac fins a mitjans anys 90 del segle passat, una ciutat on tothom mirava amb recel al “foraster”, doncs no n’hi acostumaven a venir mai, puig no hi havia res interessant per veure... o al menys això era el que hom creia.
Berga, una ciutat on tothom es coneixia i se’n coneixien les seves arrels: el xic de Cal Cisteller (a Berga es pronuncia Cal “Xisteller”), la filla de Ca l’Eulàlia, l’hereu de Cal Corneta, la Jove de Cal Quim Serra, etc..
Berga, on les enveges típiques de poble eren l’ordre del dia i les suposades “classes socials” també.
Berga, una ciutat on les diferències i recels de poble que regnaven durant tot l’any, desapareixien sempre durant el Corpus Christi i... us asseguro que no era per una qüestió de Fe.
Berga, on..... bé, on tot era igual que a qualsevol altre poble tancat de muntanya o de pagès sense cap mena d'interès: sense monuments, sense quasi casc antic (ja que en el seu moment ens el vam carregar, igual que el castell... si, teníem un castell!..), sense nobles enterrats a l'església, sense un producte alimentari únic de la zona que interessés a ningú...., en fi, sense aparentment res prou interessant com perquè ningú hi volgués fer cap.

Doncs resulta que Berga ha sabut conservar, al llarg d’una bona colla de segles, dues de les festes tradicionals més boniques, antagòniques i originals de Catalunya.
Una la coneixeu tots sobradament, La Patum, documentada des del 1454, que enguany es celebrà del dia 23 al 26 de Juny i que cobreix la ciutat i tots aquells que hi viuen de foc. Un foc calent i espurnejant que fa que comencem a tastar l’escalfor d’un estiu que tot just comença i que permet desfer-nos de l’ensopiment, grisor i tristesa que ens deixa el llarg i fred hivern de pagès (bé, almenys abans ho eren de llargs i freds).

L’altra festa, desconeguda per gairebé tothom, són Els Elois, documentats des del 1375 i que s'han celebrat aquest cap de setmana.

Els Elois cobreixen, també, a tot aquell que s’aventuri a formar part dels carrers de la ciutat de bon matí, però aquesta vegada els cobreix d’aigua (o d’aiga, que en diem a Berga). Una aigua fresca i vigoritzant que ens desperta i carrega les piles en mig d’una calor d’estiu que, a aquestes alçades, ja comença a pesar (tot i que aquest any de moment encara no l’hem tastat... fot un fred que pela!!).
Ja sé que em direu, que Sant Eloi no és al Juliol i teniu raó. Tot i que sempre ho celebrem durant el cap de setmana més proper a Sant Jaume i Santa Anna, a Berga, com a tot arreu, Sant Eloi, patró dels argenters, traginers d’alta muntanya i de tralla i bast, és el dia 1 de Desembre però, al ser dates tant fredes, a quasi totes les contrades del Pirineu és costum celebrar-ho el 25 de Juny.
Segons sembla la nostra ciutat també ho celebrà aquest dia fins a principis del segle XX. No he sabut trobar el motiu pel qual es passà del dia 25 de Juny al mateix però de Juliol, encara que cerc que la possibilitat de que les dates es cavalquessin amb les de Patum podria explicar el perquè del canvi. Això, però, és una cosa que em faig jo.

Tornant on erem, per aquelles dates es veu que la gent començà a imitar el gest del sagristà, o campaner, que, situat a les escales de l’església des d'on el rector beneïa les muntures, llençava aigua amb un pot per refrescar a tot aquell que ho demanava.
Tot i les supliques fetes des de l’organització, que en el seu programa d’actes pregava que no es tirés aigua a les muntures, aquest costum es feu imparable i ara ha passat a ser el tret diferencial de la festa.

Berga, una ciutat petita, un cul de sac, un lloc ensopit com qualsevol altra, ha sabut mantenir, potenciar i transmetre la cultura, les arrels i el ser dels catalans d’una manera que me’n fa sentir orgullosa.

Berga, ciutat de Foc i Aigua.

I una altra... quin any tu!

2011-07-23T18:52:00.006+02:00

Acabo de llegir que han trobat morta a casa seva a l’ Amy Winehouse.

Ja sé què pensareu: “era d’esperar...”, “un dia o altra havia de passar...”, “es veia a venir...”, etc..., jo també ho he pensat, però.... gent, s’ha mort una persona que, sí, certament havia convertit la seva vida, pel que fos, en un gran desastre però també és cert que, allí on hagi anat, s’hi ha endut la seva veu.... una gran veu!
Espero que, sigui on sigui ara, hi pugui trobar la pau.

Dur i preciós a la vegada!

2011-07-04T16:07:00.001+02:00

Tenir una discapacitat és sempre dolent i molt dur, però quan aquesta discapacitat és invisible i ets un nen, a més de dolent i dur és psicològicament brutal.
Aquest conte senzill i bonic ens explica de manera molt clara i entenedora com es pot arribar a sentir una criatura amb una discapacitat d'aquesta índole.

Amb l'Oriol encara estem en la fase d'ajudar-lo a treure el "cap de dins del pot", doncs fa massa anys que va decidir ficar-s'hi per protegir-se i li costa refiar-se del que li diem per poder-ne sortir.
Bona setmana a tothom!

THE BIG MAN.... the best!

2011-06-19T11:09:00.001+02:00

El Ple ha decidit que SI!!

2011-06-07T11:19:00.004+02:00

Un any més... i ja en són uns quants... el Ple de l'Ajuntament ha decidit, per unanimitat, celebrar la Patum durant les dates de l'antiga octava de Corpus, és a dir del 23 al 26 de Juny d' enguany.

M'agradaria dir-vos que tots hi esteu convidats i que sereu molt ben rebuts, però faltaria a la veritat i imagino que, qui més qui menys, sap a que em refereixo.
Per part meva, i si la intenció és respectar la festa, sereu molt ben rebuts.... de la resta de berguedans no me'n responsabilitzo, com a tot arreu hi ha gent per tot!
Sigui com sigui:
Que tingueu tots una MOLT BONA PATUM!!!!!!!!!!!!!

Si és que ja ho deia ella, ja!

2011-05-28T00:34:00.000+02:00

Indignada...

2011-05-22T12:30:00.004+02:00

...des de fa tant de temps que ni me'n recordo!

1. Barcelona, Plaça Catalunya, 2. Madrid, 3. Madrid, Plaza del Sol,

STOP.... però tornaré.

2011-04-20T10:22:00.005+02:00

Així és exactament com estic últimament....

....i aquest n'és el motiu....

.....però, un cop em recuperi i reactivi la neurona, prometo que tornaré.
Fins aleshores, que sigueu molt feliços!

Tres anys.....

2011-04-05T13:24:00.003+02:00

....com tres minuts.

Sempre present, sempre enyorat.

Un altre que se n'ha anat!

2011-02-06T21:28:00.000+01:00

El problema és que s'assembla massa a la realitat!!

2010-12-26T21:49:00.004+01:00

Boníssim.... llàstima que, com ja he dit, s'assembla massa a la realitat!!

Punt i final!!

2010-12-22T21:59:00.002+01:00

Penso que no cal dir gaires coses més, no?

Com es menja això???

2010-12-16T20:22:00.009+01:00

A veure si algú m’ho sap explicar:
El meu fill pateix un trastorn anomenat Tda-h. Aquest trastorn només es pot diagnosticar de manera privada, doncs la seguretat social no contempla fer les proves a traves del seu sistema, però en canvi si subvenciona la medicació per tractar aquest trastorn, medicació que només serveix per això i per res més, és a dir, és un medicament específic pel Tda-h (i del que no se’n fa de manera genèrica, és clar!) .
Be... un cop diagnosticat et recepten el medicament en qüestió del que se n’ha de prendre una pastilla cada dia tots els dies del món mundial i que, a part de provocar una sèrie espectacular d’efectes secundaris, és oli en un llum, és a dir, d’avui per demà ha passat de suspendre-ho tot a treure fins i tot un deu de mates. Fins aquí tot correcte, no?
Doncs au, continuem...
Vaig a la farmàcia i compro el que m’han receptat a l’UTAE, un potet de 30 pastilletes val 76€, d’entrada un bon ensurt!!, els dic: “Salleu-m’ho i dilluns us porto la recepta que demanaré a la pediatra.” “ Cap problema, ja ens ho portaràs.”
Dilluns a la pediatra: “Buff, te’n faig una però no ho puc fer, aquests medicaments només els pot receptar el psiquiatre i ara ens controlen amb lupa”. Collonut!
Bé, calma, no ens esverem!- penso- només em queda anar comprant la medicació pel meu compte, rascant-me les butxaques, i esperar que la pediatra em faci un volant per anar al psiquiatre.
Avui vaig a buscar una altre capseta de medicament, doncs 30 dies passen volant, a més n’he de comprar unes altres pels dies que es lleva tard i no es pot prendre la normal, i unes gotetes per dormir perquè la medicació li treu la son, tot plegat 150€, quasi res!! La farmacèutica passa els codis per la màquina i em diu : “Aix!, serà millor que aconsegueixis les receptes, perquè no t’ho puc vendre sense. T’ho venc perquè ets tu però no ho puc fer”.
Apa aquí!! Ara si que m’he d’afanyar.
Truco al CAP, em donen hora per la pediatra la setmana vinent...bé, anem a bon ritme de moment. Parlo amb una doctora amiga i li comento el tema, resposta (opinió personal, ok? Res d’oficial): “ Ui, noia, agafa-t’ho amb calma, segurament no et donaran hora per psiquiatria fins d’aquí a uns mesos i, quan ho aconsegueixis, s’haurà de veure si el psiquiatre que t’ha tocat està o no d’acord amb el diagnòstic que t’han fet a St. Joan de Déu. Ja saps... als metges de la pública no els agraden els metges de la privada”.
Ai collons!! I això com es menja???
1ª- Si ells no et poden fer les proves diagnòstiques (perquè no els les deixen fer) , qui te les ha de fer??
2ª- I, si perquè aquestes siguin vàlides per la seguretat social has de passar pel seu psiquiatre, perquè t’han de fer esperar tant quan la cosa no pot esperar,( això per començar) ?
O, perquè t’han de posar traves a una cosa que està demostrada que és el que és i que a més s’ha vist que amb la medicació la millora és espectacular, cosa que demostra que el diagnòstic és correcte?
3ª- I... com se suposa que he de comprar la medicació que necessita el meu fill per poder seguir una educació que, per altra banda, és obligatòria??? I tot això tenint en compte que, de moment, no em queda més remei que pagar-ho trinco trinco i que a més em venen com a favor personal!!!
Com deia abans: Això no es menja de cap manera!!!

Tanco els ulls i ho desitjo fort.... (diu el meu fill).

2010-11-16T17:46:00.005+01:00

"Si tanco els ulls i ho desitjo fort, potser ho aconsegueixo!" diu el meu fill.... doncs som-hi tots, a tancar els ulls i a desitjar fort, molt fort!!!

Fa cinc anys ho vam aconseguir entre tots amb la Patum.
Ara ho hem fet amb els Castells.

P.d. A través de la Tonina he descobert que "El Cant de la Sibil·la" també la hi han declarat... Moltes felicitats, gent de les Balears!!!

Diagnòstic

2010-11-05T21:56:00.013+01:00

Fa anys, molts anys que sé que hi ha quelcom que no va bé.
Fa anys, molts anys que busco i demano opinió, busco i demano ajut.
Hem visitat, otorrinos, oftalmòlegs, psicòlegs,...
Tibem amb professors particulars, reforços i moltes hores de colzes.
Però res no canvia. Bé, si que canvia, però cap a mal i no pas cap a bé.
Es va fent gran i cada vegada té l’autoestima més petita.
Lluita, estudia, treballa, ... el suspenen.
Plora i torna a lluitar, treballar i.... el tronen a suspendre.
Passa el temps i al final repeteix curs... es veia a venir.
Plora i somica de dia. Plora i somica dormint.
“Soc tonto”, sento que diu plorant al llit.
“soc tonto” sento que diu dormint al llit.
I jo no sé que més puc fer per ajudar-lo.

Curs 2009/10 a l’ institut. Un institut petit, amb dues línies.
Reunions i més reunions amb tutors de classe, tutors personals, directora, cap d’estudis.
Explico que passa, des de quan passa. Explico que busquem solucions, que treballem, que està trist, que estudia molt, que té un problema d’organització, que no troba la feina però que la fa, etc. Que seria de gran ajut que el posessin "al grup petit" i que podés seure davant de tot de la classe, etc.
Resposta de l’ institut: “ Si no hi ha un diagnòstic nosaltres no podem fer res per molt que vosaltres i l’escola anterior ens expliqueu”, "Al grup petit només hi van aquells qui volen treballar", “Us està prenent el pel”, “ Només passa que és manta”, “ És un nen molt feliç i content”, “ Passa de tot. No fot res. Etc, etc.”

Després de divuit mesos d’espera, arriba el dia que tenim hora a l’UTAE (St. Joan de Déu). Si això falla ja no sé que més fer.
Un dia de visita molt dur. Dos dies més de proves i més proves molt intensos. Passen quinze dies i... avui visita i diagnòstic.
Resultat: Cas claríssim de TDA (sense H).
Tractament farmacològic aconsellable.
Pautes a seguir (entre d’altres): “Evitar penalitzar el cansament o els oblits en les feines i/o exàmens.” “Fer un recordatori dies abans de les dates d’entrega de treballs o d’exàmens ja que aquestes criatures no tenen noció de temps i tenen un greu problema, de difícil solució, amb l’ordre i l'organització. Se’ls ha d’ajudar a planificar i organitzar la feina, els estudis, etc.”, "Ubicació a la classe: Primera fila".

Reunió amb la cúpula major de l’ Institut a finals de juny per justificar la decisió de fer-lo repetir: “ Primer d’ESO no el suspèn ningú que treballi. El problema és que aquest nen no fa la feina, és despistat, desordenat i mal organitzat.”

Això deu ser el que els entesos en diuen “fracàs escolar”, oi? ...perquè està clar que, en aquest cas, l’escola ha fracassat estrepitosament!!

Bé, de tota manera he de dir que mai havia estat tant contenta i alleujada que diagnostiquessin un trastorn al meu fill!
Si voleu una informació acurada sobre el TDA-H, entreu a la Web de Tv3 i mireu-vos els episodis del programa del 33, "Què, qui, com". Aquí us deixo les adreces:
http://www.tv3.cat/videos/3152690/TDAH-Nen-para-quiet
http://www.tv3.cat/videos/3152670

I, si teniu alguna sospita que un fill vostre , o vosaltres mateixos, pugui patir aquest trastorn genètic, no perdeu més el temps, feu que us fàcin les proves ja.
Us deixo un parell de Webs per si us interessa:
Per saber de que estem parlant: TDA-H Catalunya
Per saber on podeu demanar diagnòstic: UTAE, Sant Joan de Déu, Dra. Anna Sans.

Un GRAN estudi lingüístic!!

2010-10-31T09:37:00.003+01:00

Que tingueu una setmana collonuda!

P.d. Avui a Berga, i com a únic concert dins la Península Ibèrica, concert de Nils Lofgren.... Tela!

M'he perdut....una miqueta, només!

2010-09-29T11:12:00.002+02:00

Hola a tothom... si és que encara hi ha un "tothom" a qui dir hola!
I és que m'he perdut una miqueta aquests darrers mesos, però necessitava perdre'm de debò.
De fet crec que encara necessito una mica més de temps per tornar, però de moment trec el cap per donar senyals de vida i per, sobretot, penjar un vídeo que em va descobrir l'Annneta (sempre té coses interessants aquesta mossa) i que m'encanta.
Aquí us el deixo perquè en gaudiu i prometo tornar un dia d'aquests i esplaiar-me una mica més.
Una abraçada a tots-es.

I finalment....

2010-07-28T22:59:00.002+02:00

Setmaneta profitosa

2010-07-13T12:16:00.006+02:00

Aquesta setmana passada a casa vam decidir que posaríem a prova els serveis d'urgències de l'Hospital de Berga.
L’estratègia ha estat la següent: el diumenge dia 4, el Roger es trenca el radi (una fractura neta per que no cal exagerar),

i el dissabte dia 10 l'Oriol es fa un parell de traus a la cama amb el pedal de la BMX.
D'aquesta manera podem comprovar com funciona el servei de trauma i el servei de cirurgia menor.

El resultat:
-Roger: 3h45' d'espera, 30" radiografia, 6' enguixar i al carrer.
-Oriol: 1h45' dessagnant-se a la sala d'espera amb un sol pacient més, 3 minuts anestesiar, 30" radiografia, 20' cosint nou puntets de sutura.

En fi, si teniu alguna urgència als volts de Berga i teniu pressa, rumieu-vos-ho abans, poder us val la pena baixar a Manresa. Si no teniu pressa i el que voleu és passar la tarda xerrant amb aquest i aquell de pupes i penes, o bé estar fresquet veient passar el dia... les urgències de Berga són perfectes!
Bona setmana a tots!!
(Amenitzem'ho tot plegat amb una miqueta de Jakob, que sempre ve de gust!)

Res més a dir!

2010-07-12T21:01:00.004+02:00

Tenim una cita.

2010-07-07T20:55:00.003+02:00

Ja era hora!!

2010-06-29T12:08:00.007+02:00

Finalment hi han dates oficials d'estrena... ja era hora, perquè començo a oblidar el llibre (jeje!).
Bé, de fet crec que no em queda més remei que tornar-lo a llegir abans de l'estrena, és el que té fer-se gran, que tens la oportunitat de reveure, reviure i rellegir-ho tot com si ho fessis per primer cop! Però és una cosa que no em preocupa quan, com en aquest cas, el llibre és bo!
Primera part de l'última entrega: Novembre del 2010 (amb una gran desesperació del meu fill petit que diu que falta molt!)
Segona part de l'última entrega: Juliol del 2011...menys d'un any d'espera, genial!
Aqui us deixo un entremes per anar fent boca:
Primera part:

Segona part:

Cremem-ho tot!!!

2010-06-23T10:08:00.004+02:00

Després d’un parell de setmanes que podríem qualificar com a infernals, exàmens de recuperació, estudiar i estudiar, migranyes, tensió, cervicals contracturades i baralles amb l’ institut (millor que no us en parli!), ens arriba la nit perfecte per cremar-ho tot.
Anar als inferns i cremar tota la ràbia i la impotència creades per les institucions educatives de grau mig on es creuen Déu i on la professionalitat i “vocacionalitat” brilla per la seva absència i... millor callo!
En fi, que aquesta nit ho cremarem tot, ho regarem amb una bona dosis de cava i caurem en el fabulós pecat de la “gula” atipant-nos fins a no poder més de coca de Sant Joan per fer una entrada a l’operació bikini estupenda i frondosa!!
Feliç nit de Sant Joan a tothom!!!

Casualitats

2010-06-11T23:29:00.008+02:00

Avui al vespre hem decidit anar a fer un voltet i un mos tota la família... últimament això tant simple no és massa freqüent a casa nostra!
Doncs bé, hem engegat carrer major amunt molt animats xerrant de tot i de no massa res, que si la classe, que si els exàmens, que si la peli a la classe de mates (té tela això!), que si patim, que si patam, fins que hem arribat a la plaça de Sant Pere i ens hem trobat força moviment davant de l'ajuntament ( he de dir que, excepte per Patum, la resta de l'any Berga és com un cementiri, quatre gats de dia i desert al vespre).
Quina no ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que tot aquell "jolgorio" era perquè traslladaven els gegants de la seva casa durant la Patum al seu lloc de repòs per la resta de l’any!

Fabulós, no ho havia vist mai! Un bon rotllo i un munt de conyes (és el que té viure en un lloc on tothom es coneix, que les conyes i la gresca s’encomanen), fins hi tot "l'arcalde", que diem per aquí, pencava com el que més.. car és un del millors geganters que tenim, també s'ha de dir tot!
He fet un munt de fotos amb el mòbil, la majoria borroses (quin fàstic de pols que tinc) però fotos al cap i a la fi, d'un moment que es repeteix cada any i que quasi ningú el coneix.
Au, bon cap de setmana!

Fins l'any vinent!

2010-06-07T13:54:00.003+02:00

Un cop més la Patum ha passat... per uns més depressa que per d'altres... i no toca altre remei que esperar la de l'any vinent.

Un any vinent en el que veurem el mal o el bé que hagi pogut fer la retransmisió per TV3 del segón salt de dijous... molt em temo que haurà fet més mal que no pas bé, però fins Sant Joan del 2011 no ho sabrem.

De moment deixem les comparses on dormiran tot l'any i reposem que prou falta ens fa.

Bon any nou a tothom!

Ara va de bò!

2010-06-03T03:31:00.006+02:00

Ara si, aquesta vegada ja va en serio! Tant en serio que no he fet ni una foto fins que no he decidit que passava de fer el carrer major i me n'anava cap a casa.

Des de la terrassa n'he fet un parell i es tot el que us puc oferir d'una nit llarga i aixalabrada, amb molt bon rotllo, un xic més de gent del que acostuma (l'atur? les facultats que ja han acabat? les ganes de gresca?), i molt cansament per ser el primer dia (de les 8h de la tarda a les 3'34h. que començava a la Plaça de St. Joan, ja n'hi ha ben bé prou!... això fa pinta d'acabar a les 5h ben bones!).

Us penjo un video de com hem començat per entretindre una miqueta més.

Au, fins demà a lluiment.... si em llevo!

Passacarrers...

2010-06-02T13:22:00.005+02:00

Ei, gent, que això ja ha arrancat!!

Esperant amb impaciència el passacarrers del vespre, el que ens reservem els berguedans per nosaltres abans no arriba la invasió de "forasters" ("pixapins" o "polls de granja" com en diem per aqui), engeguem amb el passacarrers del migdia on la canalla i els avis en son els plens protagonistes.

Au, quatre fotos tot esperant la traca del vespre.

Bona Patum a tothom!!

Comencem!

2010-05-31T07:53:00.012+02:00

He titulat aquests Post "Comencem" però el començo amb un comiat, el de la temporada de Bàsquet 2009/10....finalment! (jeje!)
Com cada any, diumenge vam fer una arrossada social per unes 250 persones, en la que els membres de la junta ens fem un fart de pencar i un fart de riure que no té preu!

Un cop enllestit "el ágape", tots cap al "Vall" a fer acte de presencia a "Els quatre fuets".

M'explico... antigament, quant els fuets de Patum es feien a ma, el diumenge abans de la festa es probaven al passeig de la Indústria, conegut per tothom com "el Vall", per veure si petaven bé i no fallaven.

Aquesta proba-assaig, amb el pas dels anys, s'ha acabat integrant a la festa com una part més del programa de Patum i és d'obligada assistència, ben mudat, per fer-ne la comprobació.

Com cada any, ahir es van encendre 16 fuets dels 7500 que s'encendran aquesta Patum.

Aquí us deixo un vídeo que he pescat al youtube del que va donar de si "els quatre fuets" d'ahir.

Ens veiem dimecres, en el primer passacarrers de la Patum 2010!

Dies d'àpats i més àpats

2010-05-27T12:26:00.006+02:00

A veure si acabem el curs d'una vegada i em puc centrar una mica més en la vida, la familiar i la meva... ja ho trobo a faltar!
Com cada final de curs, tot són corredisses, celebracions, comiats, estrés, dinars, sopars, més dinars i més sopars...i per postres la Patum que engega dimecres vinent!
No sé pas si podré sobreviure... o si el meu vestuari podrà sobreviure... si segueixo endrepant a aquest ritme!! Fi de festa del Cadets del Bàsquet Berga, temporada 2009/10.... i que guapos que son!
Bé, la setmana vinent us mantindré al corrent, el més puntual possible, de com es van desenvolupant les coses per aqui dalt, però si ho voleu veure tots en viu i en directe us recordo que aquest any, i per primer any a la història, TV3 dóna un salt complert de Patum en directe (amb uns minuts de "delay"). Crec que ténen previst engegar a les 23'30h i durarà uns tres quarts d'hora.
Hi podreu veure un salt de Turcs i Cavallets, un de Maces, un de Guites, un de l’Àliga, un de Nans Vells, un de Gegants, un de Nans Nous i finalment el més espectacular, un salt de Plens. L'únic que no podreu veure son els Tirabols, ja que no es fan fins que s'han acabat els sis salts de Patum, però en fi.... menos da una piedra!

Fins la setmana vinent.... sigueu bons!!

Anys i anys, per molts anys.....

2010-05-18T14:43:00.007+02:00

Avui aquesta preciositat fa 13 anys!

PER MOLTS ANYS, MOTARD!!!

I per molts anys a l'Alex i el Catx, que avui també cauen!!

Un altre any!

2010-05-16T20:28:00.005+02:00

Sembla que en el Ple extraordinari que s'ha fet avui a l'Ajuntament de Berga s'ha decidit que, un any més, tornarem a tenir Patum per Corpus.

I, com Déu mana, el Tabaler ha sortit a la plaça i carrers de la vila anunciant a la gent la bona nova.

La Patum ja ha començat.

Bona Patum a tots!!

Cap d'Any!!

2010-05-13T14:43:00.004+02:00

Ahir a Berga era Cap d'Any.....

Feliç any nou Patumaire!!

(fotos: Berguedà Actual)

Ja s'acosta!

2010-05-11T19:54:00.003+02:00

Demà, Cap d'Any Patumaire!!!..........

(Foto de Fede Garrido)

Rosa d'abril

2010-04-29T09:37:00.003+02:00

Un regal dels meus rosers....

la primera rosa de la temporada.

Quan l’autocontrol es descontrola

2010-04-22T23:21:00.009+02:00

I és que no n’aprendré mai, ja ho veig.
Tinc 41 anys, cap a 42, i caic un cop i un altre en les mateixes pífies.
Estic una temporada autocontrolant-me; posant en pràctica allò que diuen al refranyer de la gent gran i sabia d’”...Aprèn primer a callar si vols saber parlar”, o “....Val més bon callar que bon parlar”, i tot seguit, patapam, ja hi tornem a ser, “...em perdo per la boca”, poso en pràctica la primera part d’allò de “....A voltes es parla sense pensar i d'altres es pensa sense parlar”, etc..!
I que malament que em sento quan arribo a casa! I no és que el que dic no ho pensi, però... que en trec de discutir o de dir segons quines coses a segons quines persones?? Doncs res, només mal estar quan estic sola i em retorna a la memòria el que he acabat de viure. Això i que m’endugui la fama de “follonera” i de persona problemàtica.... aix, que tipa que n’estic!!
Hi ha temporades en que tot surt al revés. Tant que costa posar les coses al seu lloc... posar-me jo al meu lloc... i tant ràpid que es va a destarotar-ho tot!
Als 39 anys, camí dels 40, em vaig proposar una sèrie de coses que va semblar que aconseguia. Que aconseguia pencant i esforçant-m’hi moltíssim, però me’n sortia. I en un any, quasi tot a fer punyetes, coi!
Quilos perduts.... quilos recuperats amb escreix!
Forma física aconseguida.... forma física perduda en un tres i no res!
Autocontrol assolit..... autocontrol a fer punyetes!
Força de voluntat apareguda... força de voluntat desapareguda!
Autoestima millorada.... autoestima aixafada!
I només amb un any!! Estic batent récords!! ...i si no mireu l’obra d’art que vaig crear a la meva cama!
En fi, espero retornar al “bon camí” i poder donar ben aviat la volta a tot plegat.
Per cert, he trobat una pàgina genial de refranys molt adients, si us interessa cliqueu aquí, jeje!

Això si..., això NO!!

2010-04-11T14:33:00.010+02:00

Que NO fer quan s’està de mal humor i tristot.

1º- NO anar mai, mai, a la perruqueria, el resultat pot ser aquest:
Després

Abans... sniff!!

2º- NO cuinar sense pensar, el resultat pot ser aquest:

( I que consti que us la mostro una setmana després, quan la cosa ja fa molt bona pinta!)

"Moraleja" del "suntu":

Quan s'està trist i de mal humor, el cervell s'atura.

Més val esperar uns dies, que el sol surt, l'humor canvia i el cervell es posa en funcionament.

Aix!!

Que tingueu una bona setmana, jejeje!!

Sé que hi ets

2010-04-05T12:12:00.005+02:00

Avui fa dos anys, no me'n sé avenir. És com si encara fossis entre nosaltres. Com si encara haguessis de treure el cap per damunt les nostres espatlles i demanar-nos allò de.. "això de que parleu, m'interessa? cal que me n'assabenti?"
Et trobem molt a faltar.

Flynn

2010-03-30T12:32:00.015+02:00

Aquests dies ha sortit a llum pública la notícia de la possible troballa de les restes del foto periodista de guerra Sean Flynn, desaparegut l’any 1970 al Vietnam.
Sean Flynn, nascut a Los Angeles (California) el 31 de Maig del 1941; desaparegut a Cambotja el 6 d'Abril del 1970 i oficialment donat per mort el 1984, era fill dels actors Lili Damita i Errol Flynn.
Després de fer unes quantes pel•lícules i cansar-se’n una mica, va decidir dedicar-se al periodisme free lance, i , juntament amb John Steinbeck IV (fill de l’escriptor nord americà), creà a Saigon un servei de noticies.
Durant aquella època feu reportatges per la revista francesa “Paris Match” , després per "Time Life" i per últim per la "United Press International". Les seves fotografies donaren aviat la volta al món i es creà una molt bona reputació dins del gremi.
El 6 d’abril del 1970, Flynn i el seu company, Dana Stonne (de la CBS), van ser capturats pels Khmers Rojos mentre intentaven arribar amb motocicletes a les línies del front a Cambotja.
La família Flynn, juntament amb col•legues de Sean i Dana, han invertit molts anys i diners per intentar esbrinar que va passar amb ells i on són les seves restes.
Finalment sembla ser que han donat el seu fruit, tot i que els pares de Flynn ja no hi són.
Aquest més de Març s’ha fet saber que han trobat les restes del que sembla seria el cos de Sean, en unes excavacions fetes molt a prop de la frontera vietnamita i en les que hi han estat treballant durant quatre mesos.
A aquest indret hi han arribat arrel del testimoni d'un antic pastor de búfals, que els va explicar el que deia que havia vist.
Segons sembla, Sean i Dana, foren executats un any més tart de ser capturats i després de fer-los cavar les seves pròpies tombes. Es veu que pretenien matar-los d’un tret al clatell però, al fallar-los les armes, van decidir matar-los a cops de roc ( de tots és conegut la brutalitat dels Khmers Rojos, no?).
En fi, he trobat interessant aquesta història que desconeixia completament i que m’ha cridat l’atenció, primer perquè realment el periodisme a certs nivells supera, i de molt, la ficció i, després, perquè a casa l’Errol Flynn sempre ens havia agradat molt (la meva àvia n’estava ben enamorada) i tot el que en fa referència sempre desperta la meva curiositat.
Us deixo algunes fotos d’ells....

......i fetes per ells.

La música d'avui és de The Clash, la van fer l'any 1982 i es diu "Sean Flynn", penso que és molt escaient, i a més el vídeo està força bé.
Bona setmana a tothom.

Primavera

2010-03-21T21:55:00.011+01:00

Els reis del 1980 em van passar el millor llibre que tinc, (després d' "El senyor dels anells"): "La joia de viure la natura", d'Edith Holden.
Imagino que la majoria de vosaltres, ara ja, o bé el teniu o bé el coneixeu, però quan tenia 11 anys i era una romàntica empedreïda, un llibre com aquest em va marcar profundament. Tant és així, que encara ara és molt important per mi.
No hi ha caminada per l'obaga de Queralt que no m'acompanyi (sempre que hi vagi sola, és clar).
Doncs bé, en una estació tant esperada com la que comencem avui, i després d'un hivern que sembla no voler marxar mai, el primer que em ve al cap és aquesta obra.
Si no la coneixeu us la recomano, i si ja sabeu de que va, no cal dir res més, no?
Feliç primavera a tothom.

"Les Moscatel·lines comencen a poncellar, mentre que les cunetes s'han aclorit profusament per l'herba d'orenetes."
"La joia de viure la natura", pag 33. fragment del 31 de març, Edith Holden.

La foto

2010-03-18T18:44:00.005+01:00

Una mica d'aqui, una mica d'allí...

2010-03-15T11:45:00.008+01:00

M’agraden els caps de setmana amb moltes coses per fer però fer-les tranquil•lament.
Vam començar el dissabte amb el partit de bàsquet del Roger, que van guanyar per 21 punts i en el qual penso que es va retrobar amb el joc després d’una temporada de crisi basquetbolera.
Un cop enllestits, ens en vam anar cap als “Roures” a fer la “Ballarinada”, és a dir, el dinar que fem cada any per celebrar els aniversaris i sants de tota una colla d’amigues/cs de la quinta dels meus pares que estan junts des d’abans de l’adolescència. Li diem “Ballarinada” perquè entre ells hi ha el Ballarín, i aquest any n’ha estat el protagonista absolut, doncs, com molts sabreu, ja n’ha fet 90!

Entre el dinar i el cafè a casa dels meus pares, vam plegar a quarts d’onze de la nit...Déu ni dor!
L’endemà el Roger va fer la cursa popular de 5000m que forma part de la Mitja Marató de Berga.
La cosa no podia anar millor. El nano no és que fes la carrera de la seva vida, de fet s’ho va agafar amb tanta calma que ni va suar, jeje!, però el sol fet que tingués ganes de participar-hi supleix de tros el resultat final. Hem passat un any i pico amb una sequera atlètica força important, ja que l’entrada de ple a la adolescència ha estat “durilla”, però el retorn de les ganes de fer (el que sigui que tingui ganes de fer) compensa la desídia dels últims mesos.

Feia un fred que pelava, i el Roger va decidir que llevant-se mitja horeta abans d’haver de ser a lloc ja en tenia prou; menys mal que un cop allí ens vam trobar al seu "entrenador" (a l'atur de Roger des de fa uns mesos, jejeje) i se’l va endur per escalfar i donar-li una mica de “brillu” treient-li la pols!

Van començar la cursa amb la intenció de fer els primers 5000m junts i, un cop deixat el Roger a lloc, els maratonians seguir el seu trajecte. Doncs bé, només començar, el Roger va decidir que no volia seguir el ritme dels de la mitja, que trobava massa ràpid, i es va anar quedant. Ell va fer la seva cursa i la va acabar molt content. Com sempre, va dir que se li havia fet massa curta, que quan començava a trobar-s’hi bé es va acabar, però en fi, estava content i amb ganes d’entrenar un cop acabada la temporada de bàsquet.
Per acabar el “finde”, un bon dinar a casa els pares, amb "coach" inclòs, que es va posar de conya!
A veure si la setmana es presenta igual de bé!

P.d. A tot plegat hi he d'afegir una novetat d'última hora de la qual ens n'hem assabentat ara mateix (dimarts 16 a les 7'30h. del matí).El Roger va quedar primer de la seva categoria, encara que amb la tranquilitat amb que s'ho va agafar és fàcil deduïr que no corria ningú més de la seva edat, jejeje!! De tota manera, que coi, FELICITATS nano, és una molt bona manera de començar altre vegada amb l'atletisme!

La setmana!

2010-03-12T13:23:00.009+01:00

Ostres tu quina setmaneta!!
El fet que a Berga també hagi nevat no és notícia en si, ja que és el mateix que ha passat a la resta del principat, però no deixa de ser bonic pels qui ho han pogut gaudir i incòmode pels qui ho han hagut de patir.
Com que no plou (en aquest cas neva) a gust de tothom, em quedo amb la part positiva del “suntu”: el meu fill petit ha pogut disposar de dos dies extres per estudiar a casa i acabar treballs que no s’atrapa, i la part estètica ha estat espectacular!

Us deixo amb unes quantes fotos del que hem viscut.
Per altra banda dir que, ahir dijous, vam anar tota la tropa de la secció masculina del Bàsquet Berga al Palau a veure el partit Barça vs Partizzan, espectacular altre vegada!
Com ja vam fer l’any passat, els nanos van baixar a pista i van gaudir de l’entrenament d’escalfament previ al partit, van parlar amb el Robirosa, i es van fer la foto amb els jugadors.
Però la novetat d’aquest any, a part de que en comptes de 12 nens n’eren 50 i pico, és que, a la mitja part, van sortir l’Oriol i un seu amic i company de club a la pista a fer una mena de gimcana! Pobrets, quins nervis i que bé que s’ho van passar. De regal, una pilota oficial.

-Hem arribat, anem 104 persones! -Que us sembla, fem goig, no?

-Tot esperant sortir al parquet, quins nervis! -L'Oriol "in action"!!!

-Ja està, ja ha passat tot! .....................................-El Riky, quin tio!!!

Arribàvem a la 1h a casa, però... punyeta, que bé que ens ho vam passar!!!

Ja fa un any

2010-03-05T10:13:00.007+01:00

Ara fa just un any que em vaig fotre enlaire l’esquena en una “esprintada”, i per celebrar-ho m’he tornat a calçar les bambes i intentar recuperar una miqueta del perdut en tot aquest temps.... i, no ens enganyem, intentar perdre una mica del guanyat també, jejeje!
Durant aquest últim any, la paràlisis esportiva ha estat gairebé total. Un munt de vegades he intentat córrer altre cop, però sempre acabava amb l’esquena i/o el maluc adolorits i amb poques ganes de patir. El que poder he fet més és caminar, i no puc negar que m’ho he passat pipa i no penso pas deixar-ho, però no és el mateix. Per aconseguir les mateixes sensacions que quan vaig a córrer una estona, he de fer una quilometrada sonada que no sempre és possible i la qual requereix un temps del que gairebé mai disposo. Necessito córrer.
No sé quin dia vaig llegir en un dominical de la Vanguardia que, has d’aturar la jornada esportiva en el moment en que saps que et queden ganes de tornar-hi l’endemà, i penso que és un política fantàstica!
Quan has fet esport tota la vida imagino que els reptes, motivacions i funcionament són uns altres; però quan, com jo, has començat a moure el cul de la cadira als 39 anys, la cosa canvia. Els reptes no tenen res a veure, les fites i motivacions s’allunyen molt del que els esportistes de debò tenen, i has de saber agafar el teu ritme en tot el procés, no només en el moment de córrer, també en el de parar, en l’estona a dedicar-hi i en com t’agafes aquesta dedicació.
Com ja sabeu, tinc un amic molt especial que té la santa paciència d’aconsellar-me i guiar-me en tot el meu procés esportiu. Jo l’anomeno “coach”. Doncs bé, aquesta ànima càndida em va marcar un tipus d’entrenament per començar (ara fa dos anys) que em va anar molt bé, i quan una cosa va bé el millor és no canviar-la. Doncs és el que he fet, seguir les seves directrius al peu de la lletra i adaptar-les a la premissa d’aturar-me en el moment en que veig que em queden forces i ganes per tornar-hi l’endemà.
De moment funciona de conya, doncs quan em llevo a les 7h només penso que a les 8h ja vull estar situada i a punt per consumir la meva dosi d’endorfinetes diaria (bon senyal!), doncs al ritme que corro les endorfines de debò no es molesten ni a despertar-se !
De moment.. l’esquena aguanta bé, el genoll també i el maluc no el sento.... a veure quan durarà!
Quin és el meu repte, o motivació o digueu-n’hi com vulgueu? (no rigueu, eh!?!).... arribar en bona forma al 2 de juny i poder gaudir de la Patum sense treure el fetge per la boca!
Jijiji, m’he quedat amb vosaltres, eh?!?!
Apa, que tingueu un gran cap de setmana!

Slash, el retorn

2010-03-02T15:39:00.005+01:00

Doncs si gent, ja el tornem a tenir aqui!
Un dels millors guitarristes de la història ens obsequia amb un gran CD plegat de bona música i fantàstiques col•laboracions.
Un dels retorns més esperats per mi ja ha arribat, i no ha perut gens del seu talent ni de la seva màgia.... si de cas n'ha guanyat, almenys pel que a a la panxeta, jejeje!
Aquí teniu una mostra del que ens espera.

1- Dies de gravacions amb una colla dels “grans”

2- Resultat del que és el primer senzill del seu disc en “solitari”.
Quines ganes que tenia d’Slash, ja!

Encara hi soc!

2010-03-01T18:42:00.004+01:00

Buff, quin pilot de dies fora de joc!!
I la veritat és que no he parat, però tampoc he fet res massa fora del normal, només que s’ha acumulat tot una mica i una avarca el que avarca!
Poder l’únic una mica interessant que he fet ha estat que, després d’anys sense cosir disfresses, finalment ho he tornat a fer i de passada he estrenat la màquina de cosir que em van passar els reis.
M’encanta cosir pels nanos!
Bé, avui ho deixo aquí, de moment.... com que se suposa que tindré una setmana tranquil•leta, intentaré fer una altre entrada havans d’acabar-la.

Fabulós!

2010-02-15T21:11:00.004+01:00

Avui he rebut això via eMail.

Sobren les paraules.

Consell: escoltar i gaudir, val la pena!

Si en voleu saber més, clica aquí.

Que tingueu una gran setmana!

Frustració.

2010-01-26T15:23:00.004+01:00

Aquest matí, mentre esmorzava, em llegia un exemplar vell del suplement de La Vanguardia.
M’he quedat entretinguda amb un article en concret. Un article escrit per J.A.Marina que parla de la frustració i s’anomena així mateix, “La Frustración”.
Parla de manera força entenedora sobre aquest sentiment, i entre d’altres coses ens diu:
“Ian Gilbert, un expert pedagog, afirma “Una de les interpretacions més útils del fracàs és la idea de que ni tant sols existeix”. Com pot dir una bestiesa com aquesta? Ho explica així: “ N’hi ha prou en que l’anomenem aprenentatge. L’aprenentatge és sempre un progrés, i només fracassa radicalment aquell que és incapaç d’aprendre de les seves errades”. No em negaran que es una manera d’enfocar-ho ben optimista. La idea d’aprendre mitjançant el fracàs és fonamental pel nostre desenvolupament”. ”(.....)”Woddy Allen diu:” Si un no fracassa cada dos per tres és senyal de que no fa res que sigui innovador”. No aprendre de l’experiència es un dels grans fracassos de la intel•ligència.”
Be, diu moltes mes coses molt interessants, però crec que per fer-vos una idea ja n’hi ha prou.
A mi m’ha cridat l’atenció perquè ho he lligat amb el meu fill petit i els seus problemes escolars, problemes d’autoestima, problemes.... Però si hi rumies be, et fa pensar en un munt de cassos a la vida. El d’un mateix, el dels fills propis o fill dels veïns, el de certs negocis o negociants, el de certes lleis, el de certs jutges, el de certes cimeres polítiques,...al d’alguns polítics bigotuts, o texans, o...
En fi, segur que tothom té un o altre cas en que o en qui pensar.... m’equivoco?

A veure.... i això, com anava??

2010-01-22T14:46:00.009+01:00

És curiosa la naturalesa humana. M’explico.
Fa una mica mes d’una setmana que he començat un curs del que ja us en vaig parlar, una mica de passada, fa un temps.
Resulta que el curs m’interessa molt i m’ho passo molt be fent-lo, però, tot i que per tossuderia no em guanya ningú, m’exaspera la meva falta galopant de memòria! I és que, una de les conseqüències que mes pateixo de fer-me gran, és que cada cop em costa més retenir coses concretes; no tinc problemes amb les idees, amb els conceptes en general, però en tinc molts quan es tracta de recordar coses exactes per després poder-les transmetre o posar en pràctica.
I és que de vegades penso que la natura, amb mi, es va equivocar.
Quan tenia les neurones mes en forma i l’edat adient (segons els cànons establerts), no en tenia ni les ganes, ni l’interès, ni sabia que punyeta volia ser de gran (cosa que, de fet, encara no he esbrinat!) i, per tant, que coi havia d’estudiar.
Ara, que em sento amb la maduresa suficient com per sentir interès i apreciar el que el món em pugui ensenyar i oferir (doncs l’etapa de pensar que jo ja ho sé tot i ningú em pot ensenyar res, fa anys que l'he deixat enrera... gràcies a Déu, jeje!), tinc les neurones tant rovellades que de vegades dubto si me’n queda cap que funcioni correctament!
En fi, que m’ho passo molt be, de debò, però soc molt, molt lenta. Si per una matèria tenen previst que s'hi ha de dedicar 2 hores, jo en necessito 4.. i no exagero!
Per això, i per res més, el blog a restat aturat massa dies; i imagino que estaré una temporada actualitzant-lo mes tard del que acostumava.
Però jo continuo entrant al de tots vosaltres i responent a qui es recorda de mi i passa per aquí per dir hola.
A veure si puc actualitzar aviat amb alguna coseta mes interessant.
Bon cap de setmana a tothom!

L'Àngel de Varsòvia

2010-01-11T10:30:00.006+01:00

Al maig farà dos anys de la mort d’Irena Sendler, l’anomenada “Àngel de Varsòvia”.
Ja fa uns anys que, via eMail, volta un pps sobre ella i la seva gesta durant la segona guerra mundial.
Ahir el vaig tornar a rebre i em va fer pensar. Com és que anem tant ràpid a oblidar les coses?
Nascuda a Varsòvia el 15 de febrer de 1910, Irena Sendler era una assistent social dedicada, des d’abans de l’esclat de la segona guerra mundial, a l’ajuda a la població mes empobrida del poble jueu d’aquesta ciutat , el gueto mes gran d’Europa en aquells moments.
Un cop esclatada la guerra, va concentrar la seva tasca a salvar a mes de 2500 nens de les mans assassines dels Nazis, traient-los de la ciutat d’amagat dins de maletes, en cubells d’escombraries, etc.. i de vegades simplement amagats sota els abrics d’aquells qui tenien permís per entrar i sortir del gueto. Tal i com ella mateixa explicava: "Em van educar en la creença que s’ha de salvar a qui s'ofega sense mirar la seva religió o nacionalitat".
A l’igual que l’ara ja famós Oskar Schindler, que va morir en la pobresa a Alemanya 19 anys abans que Spielberg en donés a conèixer la seva història en la ja també famosa pel•lícula “La Llista de Shindler”, el cas de l’Irena Sendler va haver d’esperar al Març del 2007 perquè es reconegués i es donés a conèixer.
Sortosament va tenir un any de vida per poder veure reconeguda la seva tasca. Va morir als 98 anys.
Penso que és important no oblidar persones com aquestes.

I finalment....Els Reis!!

2010-01-05T14:57:00.004+01:00

Els reis m’han portat 4 quilos de sobrepès, com a molta gent. Una addicció fatal al sucre, com a molta gent. Rebotiment de la secció central del meu cos, com a molta gent. I una anorèxia galopant de la meva butxaca, com a molta gent.
Que mundana que em sento!!!
De tota manera també he de reconèixer que a mes de tot això, els reis m’han deixat amb un record fantàstic de la cagada del tió, d’un Nadal i un Sant Esteve tranquil, rialler i molt agradable, i un cap d’any divertidíssim , tot plegat amb tota la gent que mes estimo i recordant els que per un motiu o altre no han pogut estar físicament amb mi aquests dies encara que mai han deixat de ser al meu cor.
Resum dels 15 dies a cavall d'un any i el següent: fabulosos, llargs i esperant que no tornin fins d’aquí un any!
Vinga, tornem a començar i a veure com pintem la tela verge del 2010.

Quin conte sou?

2009-12-11T13:53:00.012+01:00

Amb els anys m’he anat adonant que a tots, d’una manera o altre, ens ha marcat un conte; be, qui diu ens ha marcat diu sentit identificat o que ve mes sovint al cap del que volem reconèixer, i... qui diu un conte diu un personatge d’aquest, tant és.
He sentit dir a ma Mare un munt de vegades com s’ha sentit sempre una mica Wendi, i tot sovint menciona el conte d’en Peter Pan en aquesta o aquella conversa. Ara que ja és mes gran i que té temps i el dedica força a pensar i escriure (cosa que fa molt be, per cert) mes d’una vegada ha reconegut que la seva manera de sentir té molt a veure amb la protagonista femenina de la història que ens explica en el seu llibre mes famós en J.M. Barrie.
Pensant, pensant, veig que el meu conte és la Ventafocs... i no em demaneu perquè! Sempre m’he sentit molt estimada, molt protegida, molt cuidada i mai he fet a casa mes del que és normal en una criatura i ni mes ni menys del que feien els meus germans, per tant... no sé pas perquè m’atrau tant aquesta història i aquest personatge.
Seguint aquesta mateixa línia també podria pensar en la Blancaneus, però res mes lluny de la realitat, la Blancaneus no m’ha agradat mai gaire.
Tornant a la Ventafocs, ara de gran, m’encanten llibres en la seva línia però per adults.

Moltes vegades us he explicat com m’agrada la Jane Austin, no em direu que el que va escriure no té a veure amb el conte infantil que ens ocupa?

O també és curiós com soc capaç d’aguantar fins les tres de la matinada empassant-me per enèsima vegada la peli Jane Eyre basada en el llibre de Charlotte Bronte !!
Suposo que un bon Psicòleg tindria molt a dir-hi en tot plegat, oi?
I vosaltres, quin conte sou?

Que ens hem begut l'enteniment??

2009-12-10T14:03:00.007+01:00

Fa uns dies la meva mare s’exclamava de que ja no és gens habitual que la gent es faci els seus propis ornaments nadalencs, i crec que té raó.. almenys pel que jo sé... i jo la primera, ni ornaments, ni regals, ni felicitacions, ni res de res.
Cada dia la gent engalanem mes les nostres llars o negocis, una mica influenciats per la cultura anglosaxona, una mica per la facilitat que ens ofereixen els econòmics productes “Made in Xina”, i aquí és on volia arribar.
Aquest any, i com passa a moltes altres famílies, a casa ens hem d’estrènyer molt el cinturó, i a arrel del comentari de ma mare vaig pensar que seria divertit i econòmic fer els regalets que ens han tocat aquest any pel Tió familiar en comptes d’anar-los a comprar.
( Lo de “tocat” és per que ja fa anys, i arrel també d’economitzar, a la família vam arribar a l’acord de fer un màxim de tres regals d’un cost màxim de 6€ per cap i de manera completament anònima... imaginació i enginy al poder!
Amb aquesta norma a casa ens toca pensar en 12 regalets per a 12 persones concretes i molt estimades.)
Vaig decidir prendre vistes a les botigues tipus “Les Mil Coses” i així aclarir-me un xic i poder-me inspirar una mica. Quina fou la meva sorpresa quan vaig veure que em sortia molt, però molt més car fer els regalets que no pas comprar-los!!
I en aquell moment és quan tot de reflexions profundament transcendentals sobre qui som, on som, com hem arribat aquí i cap on representa que estem anat, van emergir a la superfície en mil•lèsimes de segon!
I és que no anem be de cap manera!
No pot ser que un calendari d’advent de fusta, amb calaixets per cada dia, un Pare Noel assegut a sobre, vestit elegantment de vellut vermell o verd i una cara feta de pasta de paper molt bonica costi tant sols 6’5€!! Però si només amb la pintura i la roba ja els val!! No contem les hores de feina que hi ha dedicat algun ésser humà (molt mal pagat, és clar), el transport de la Xina a Berga i el fet que a la botiga també s’hi guanyen la vida!!
La malaltia del consumisme ens està devorant com a persones. L’autodestrucció és galopant i frustrant!
Cada dia costa mes creure en el gènere humà. Ja sé que el mes fàcil, com sempre, és culpabilitzar als polítics de tots els mals endèmics de la societat, però crec que és de llei entonar el mea culpa en la progressió d’aquests.
Pel desig de tenir oblidem el crear; pel desig de tenir oblidem els drets fonamentals de les persones a guanyar-se dignament la vida. El com mes barat millor és el que està en boga, és igual si la persona que ha dedicat hores a fer això que tant em satisfà és una persona a qui es nega els drets més bàsics; pel desig de tenir oblidem que a costa del sacrifici d’un ésser humà n’hi ha un altre que s’enriqueix econòmicament (que no humanament) i escandalosament. Pel desig de tenir oblidem el sentit mes elemental d’unes festes com les que se’ns acosten, siguis o no siguis creient.
Això sí, tenim la casa mes engalanada que la del veí, i ens sentim cofois i molt orgullosos de la nostra intel·ligència a l'haver-ho aconseguit d'una manera tant fàcil i econòmica.
Tot plegat em recorda al cèlebre discurs del senyor Bush a la cimera de Kyoto sobre el canvi climàtic, on, resumint, va venir a dir que “... El tractat de Kyoto malmetria greument l'economia dels Estats Units, i que com que no estava demostrat que les prediccions científiques s’haguessin de complir, doncs que ell no l’acceptava. Que com que ell ja no hi seria quan totes aquelles prediccions tant catastròfiques fessin acte de presència (si és que el final en feien), optava per continuar vivint la vida al màxim i que els que vinguessin al darrera s’espavilessin...(això últim després els seus assessors el van obligar a matisar-ho fent veure que se’n retractava ja que la gent no l’havia sabut interpretar be)” ... “ojos que no ven, corazón que no siente”??
Em fa tristor i ràbia pensar que estem seguint tots el seu exemple!
Amb els nens farem els regalets, però no per l’economia, si no pel fet de gaudir en família del fet de regalar amb imaginació i amor allò que s’està creant, pel fet de fer alguna cosa junts que sigui divertida, pel fet de que aquesta celebració és per pensar en els altres i en el que els podem oferir, no per oblidar-los i centrar-nos en nosaltres i en el que podem aconseguir.
Que tingueu un bon pre-Nadal de compres .

I ara toca....

2009-11-30T21:06:00.010+01:00

Bones a tothom.
A veure, per on començo un post en el que no sé massa que posar??
Engegaré per el diagnòstic final sobre el meu mal d'esquena... siiiii, ja tinc diagnòstic!! ràpid eh?? l'espero des del febrer!!
Doncs be, la cosa és la següent: segons sembla tinc l'esquena desviada (cosa que ja sé des que era petita) i a mes una cama mes llarga que l'altre (però no lo normal, no, 1'02cm mes llarga!), i això ha provocat una escoliosi a les L4 i 5 suficient com per tenir tot el dolor que he patit aquest any.
Pel que m'han dit el desgast és lleu i fins i tot normal... si tingués 60 anys, jejeje, però com que no els tinc m'han receptat el següent: plantilles amb una alça petitona, i molt esport no competitiu (aix, amb lo competitiva que soc jo, jijii!!), principalment natació, córrer, caminar, esports d'equip, etc... Però m'han prohibit rotundament el Tennis i el Ping Pong... i ara que faré amb el que m'agrada a mi jugar al Ping Pong?? jejejeje!!
En fi, que ja està, ara no tinc excusa per no fer el que he de fer... m'ho ha receptat el metge, no? doncs au, a moure el cul d'una vegada!
Per altre banda a casa estem en procés d'organitzar les "fiestas y festejos" de Nadal amb la resta de la family.
No soc una persona creient, crec que ja ho he dit altres vegades, de fet, no sóc gens creient, però gaudeixo un munt celebrant el que sigui i més quan és una festa on els nens en són els principals protagonistes. I la veritat és que a Catalunya tenim una manera tant curiosa de celebrar la nit de Nadal que penso que, creient o no, és una llàstima que es perdi.
Un senyor gros, panxut i barbut que et porti regals quan dorms no té mes emoció que el fet de destapar el que et deixa...i per això ja tenim els nostres Reis d'Orient, amb els que en sortim guanyant doncs en són tres!
Un tronc, al qual has estat atipant de mandarines durant uns quants dies, perquè la nit de Nadal el puguis ben estomacar amb un bon garrot i que el resultat d’aquesta agressió siguin una bona pila de llaminadures i regalets divertits... no em direu que no és original??
En fi, m’agrada la nostra tradició.
No puc negar que em fa certa mandra, però tampoc puc negar que cada any m'ho passo molt be. Imagino que el fet de tenir fills hi ajuda força.
El que si que he notat aquest any, almenys on visc jo, és que tothom va mes tard a l'hora de guarnir i promocionar-se per les festes, fins i tot penso que no hi ha tants anuncis com altres anys per la tele... pot ser? o és que últimament no me la miro tant?
En fi, sigui pel que sigui ho trobo genial. M'agrada el Nadal, però el que mes m'agrada d'aquestes festes es el fet de fer el pallasso davant d'un tronc de fusta; comprovar un any mes que no hi ha manera que recordem la lletra de les nadales , i com sempre hem d’improvisar, cosa que dóna uns resultats esperpènticament divertits; m'agrada fer veure que ningú entra a la sala del tió a carregar-lo quan en realitat, i per torns, tots, grans i xics (els xics ja no són tant xics i no només "ho saben" sinó que col•laboren en tot), l'anem carregant de cagades petites i enginyoses però divertidíssimes; m'agrada els rituals que, mica en mica, em anat creant per una nit com aquesta la família.... en fi, que el que mes m'agrada del Nadal és el que res té a veure amb el consum.
Per tant, m’encanta que les promocions d’aquest any vagin tant tard.
Be, encara queden dies... ja n’anirem parlant, no?
Bona setmana!

De naps a cols....

2009-11-24T21:55:00.002+01:00

No m’he perdut, només he “parat” uns quants dies.
Tinc uns dies un xic convulsos. El genoll el tinc quasi al 100%, però m’ha obligat a estar en repòs massa dies i això ha fet que el cap funcionés mes del que es mèdicament aconsellable.
Després d’assolir nivells d’angoixa preocupants (fins al punt d’aconseguir la perfecció en el món de l’insomni) pel simple fet d’un mal entrenament de bàsquet del meu fill o perquè no aconsegueixo que la ditxosa bàscula es desencalli d’una xifra esgarrifosa que ara mateix no em ve de gust confessar, he decidit que he de trobar una ocupació (ni que no sigui remunerada) que m’ocupi la closca d’una vegada!
El meu entrenador, que de fa un temps pateix una petita addicció als llibres d’autoajuda, em diu sempre: “piensa menos, vive mas”. I tot i que ja sé que és el títol d’un llibre d’aquests que ara estan tant de moda i que acostumo a detestar, he de reconèixer que té tota la raó.
En fi, mentre tant he començat i quasi acabat un llibre molt curtet però molt amè de llegir, dur però a la vegada amb un curiós sentit de l’humor que enganxa, que es titula “ L’últim Patriarca” de la Najat El Hachimi.
Us l’aconsello fermament.
Imagino que els que sou lectors ja el deveu haver llegit fa temps, doncs fou premi Ramón Llull del 2008 i als que llegiu tant aquestes coses no se us solen escapar, aneu molt al dia de lectura. Però jo no he estat mai així. A mi les coses que són “la última” no m’han atret mai, ni en moda, ni en cinema, ni en literatura i menys en música. Em pentino com em sento i m’agrada en cada moment prescindint del que se suposa està de moda. Veig les pel•lícules que em venen de gust quan a mi em venen de gust i no quan se suposa que toca i les que toquen. Llegeixo el que m’atrau quan m’atrau i tant m’és que siguin actuals com del segle XVIII, i mai perquè han rebut un premi o perquè és el mes venut del moment. I escolto la música que en el moment em transporta a l’estat d’ànim que desitjo o que necessito o que em duu allí on vull anar, mai perquè és l’últim que ha sortit de “fulanito” o “menganito”....
Penso que he sortit com la meva àvia materna. Sempre em deia que quan ella era jove i estava de moda la melena a lo “garçón”, ella duia la melena a lo Rita Hayworth, que quan tothom duia faldilles de “crêpe” ella es va arreglar uns pantalons de l’avi i anava a tot arreu seductorament masculinitzada (he de dir que els meus avis eren fastigosament atractius i que del seu físic no he heretat res de res, punyeta!).
En fi, que tot això era per dir que sempre vaig a tres quarts de quinze en tot, però sóc com soc i justament això, de mi, no em molesta gens ni mica (curiós).
Be, ja veig que me n’he anat “por los cerros de Ubeda”... també m’acostuma a passar, i quan mes gran em faig mes. Però he après que fer-se gran és una “malaltia” sense retorn, per tant quan havans m’hi acostumi millor.
Que tingueu una bona setmana.

Quasibé, 2ª part: Les fotos de l'aventureta

2009-11-13T22:13:00.008+01:00

Be gent, ja m'han passat les fotos, i aqui us en penjo unes quantes.

1ªPreparats per començar...ai que hem tallat el cap als mes alts! 2ªEls nois ja són a Casserres

1ªEeeiii, nosaltres també...mmmhh, quina gana! 2ªQuin mal de cames, a veure si amb la crema...

1ªEls nois ja són al 3º control, a St. Cugat del Racó. 2ª Les nenes al penúltim control, a Castellnou de Bages.

1ªEls nens a Santpedor, cansats però contents. 2ªLes nenes a Santpedor, rebentades, esgotades...

Quasibé!!!

2009-11-10T11:59:00.008+01:00

Prova mes o menys superada, i dic mes o menys perquè la vaig haver de deixar a falta de 15 km pel final.
Després d’un dissabte de bogeria absoluta, em vaig despertar el diumenge preparada i a punt per intentar assolir la fita marcada.
Era fosc i feia força fred, però res em feia decaure l’entusiasme.
Be... res fins que vaig arribar al pavelló i vaig veure la quantitat de gent que hi havia i la imatge de ben preparats que feien. Aleshores em vaig mirar les nostres dues nenes d’11 anyets i vaig pensar que estàvem com llums d’oli d’aventurar-nos a tot plegat. Però en fi, ja hi érem, contents, animats, preparats i mentalitzats... si no va be pleguem i llestos, no passa res.
Les 7h en punt, engeguem.
Els nanos van junts, les fèmines els seguim de molt a prop i molt animades.
Continua fent un fred que pela, i costa entrar en calor. Alguna nena comença a gemegar i encara no hem arribat a Avià... mare de Déu com patirem!!
A mig camí de Berga a Casserres ens trobem un punt d’avituallament que ens va com anell al dit, sembla que tots plegats carreguem les piles!
Els nanos engeguen forts i finalment els perdem de vista, com ha de ser. Nosaltres engeguem molt animades cap a la Botifarra esperada.
Sóm al Km 14, ja albirem Casserres, el pas s’accelera. Ja hi som, només hem de baixar un parell de barrancs per sortejar la carretera nova i enganxar altre cop el camí que ens durà al preuat aliment que tant desitgem.
Baixa la primera mare, aguanto una nena fins que ella l’enxampa, la segona nena el mateix, i baixo jo. Em situo de costat per allò d’assegurar el tipus davant d’una forta pendent i... cleck, em peta el genoll!
Vaja... a veure que m’he fet?? Res tu, sembla que no serà res, el tinc un xic adolorit però puc caminar perfectament. Doncs som-hi, no dic res i continuem !
Arribem a les botifarres i ens rep una ventada espaordidora i gelada que quasi no ens deixa menjar!! Volaven fins hi tot les balles col•locades per dirigir als participants cap al control i la teca. Agafem un entrepà cada una, acomiadem als nanos que ja han enllestit, una mare-cotxe-escombra ens fa la foto de rigor, un plàtan, un suc, una aigua i marxem tapades com tuaregs.
Uns deu minuts després el vent es queda enganxat entre turó i turó i ens permet seguir sense la seva molesta companyia.
Anem intercalant caminar amb una mica de trotada per estimular les adolorides musculatures.. les nenes segueixen molt be. Contentes i animades ens anem fent amigues dels caminants que, ara tu ara jo, anem creuant tota l’estona. Bon ritme... sempre sobre l’horari previst. El genoll aguanta be.
Arribem a Viver, al segon control.
4 ganyims, una mica de fruita, una mica de cola i som-hi, cap al tercer gomet!
El genoll va fent. Cada cop costa mes fer trotades... feu, feu, jo ja aniré venint. Un dolo-voltaren, una mica de fisiocrem i a córrer...be, a caminar!
Les baixades em maten, els plans no me’n sento gens, les pujades es poden aguantar.
Cantem, riem i gaudim d’un paisatge i unes vistes espectaculars.
Comença el vent altre vegada... ja som al tercer control, Sant Cugat. Allí em plantejo plegar, però m’animo quan em diuen que fins el control següent és tot planet , amb alguna baixada suau, però planer tot plegat. Mengem una mica de meló i galetes, agafem aigua, ens acomiadem de les mames-cotxe-escombra i marxem. Als nanos ja no els veiem enlloc.
Per començar una bona pujada, la porto força be. I un cop a dalt tot pla... de conya. I aleshores arriba el pitjor, la baixada. Me l’agafo amb paciència i bona voluntat, vaig fent. Les nenes m’ajuden als barrancs i l’altre mare m’anima en les baixades llargues i mes suaus. Alentim la marxa, ja comencem a dur un bon retard segons l’horari previst. El genoll em mata.
Torna a fer vent, tenim el quart control a la cantonada. Km 40’5. Ens ofereixen un caldo calentó i reconstituent, entrepans de tastet, pastissets industrials i fruita variada.
El Roger és allí. Està molt seriós, no hi ha cap mes nen. L'Osgood-Schlatter l’està matant. Té els genolls tant inflamats que quasi no es pot pujar els pantalons per ensenyar-me’ls.
Que vols fer?...mmhh, em sembla que plego. N’estàs segur?... si.
M’expliquen que queden 15 km per finalitzar i la meitat son d’una pujada força dura i la meitat d’una baixada igualment intensa.
Plego.
L’altre mare i les dues Super-Nenes continuen.
Truquem a les mames-cotxe-escombra, ens recullen i anem a l’últim control per animar-les.
Fa vent, molt vent. Ja les veiem, arriben agafades del bracet, cantant i saltironejant. La mare que les duu és un sol, tot energia, paciència i bon humor. L’admiro!
Les nenes fan cara de cansades, tenen els muscles engarrotats i els fa mal tot.
Voleu plegar?... NO!!!! N’esteu segures?... SIIIIII!!
Doncs endavant noies, us esperem a Santpedor que només queden 5km... una horeta mes o menys.
Anem a Santpedor. Fa vent i fred, molt fred. Arriben els xicots, contents, esgotats, xerradors i molt, molt somrients!
Es fa fosc i les noies no venen. Cada cop mes fosc, cada cop mes fred. Alguna mare comença a frisar. Sona el telèfon: S’han enganxat a un grupet que porten lots i ja van baixant.
Finalment les veiem. Mare de Déu, estan destrossades!! Crec que no saben ni si estan contentes o no, només estan molt, molt cansades.
Recollim el Diploma, 11h54’!!!! Son admirables!!! Pugem als cotxes i entrem en calor.
Arribem a Berga i no podem baixar dels cotxes. Les articulacions s’han rovellat, els muscles engarrotat, el cos no respon.
Sortim com bonament podem, pugem lentament les escales de casa, omplim la banyera i quasi ens hi adormim.
Repte... mes o menys aconseguit!!
Diagnosi del genoll: Inflamació dels teixits tous, 15 dies de repòs, antiinflamatoris, gel, i genollera constant... res greu.
L’any que ve hi torno... i segur que l’acabo!

***(Estic a l'espera de que em passin les fotos de l'aventura!)

Mentalitzant-me

2009-11-03T15:12:00.005+01:00

Aquesta setmana no tinc massa res per explicar.

De moment m'estic concentrant en la ditxosa Berga-Santpedor, intentant posar-me en forma físicament (fa riure que pretengui estar mínimament decent en una setmana!), i posant-me en forma psicològicament.

Físicament em dedico a anar a caminar cada dia a bon ritme o fer una bona estona de cinta intercalant el caminar amb el córrer... de tota manera m'he assegurat el cotxe escombra per si a mig camí faig figa.

Psicològicament m'entossudeixo amb la idea de fer-la tota sencera si o si, però també intento escoltar al Joan i al meu "coach" quan em diuen que no sigui animal i faci el favor de no fer mes del que el meu cos pot suportar.

En fi, que amb tot això ja tinc feina per passar la setmaneta ben ocupada.

Quan estic en impassos, siguin esportius o no, me'n vaig tot sovint al meu llibre fetitxe, "El senyor dels Anells".

En aquest cas no paro de recordar aquell fragment del tercer llibre, segon capítol (sempre segons la divisió original de Tolkien), "Els genets de Rohan", on l'Aragorn, el Legolas i el Guimli decideixen deixar a la seva sort en Frodo i en Sam i sortir disparats camp a través en una llarga i esgotadora persecució intentant recuperar al Merry i al Pipin de les fètides mans dels seus raptors els Orcs.

L'Aragorn diu: "...Som a punt d'emprendre una persecució que serà considerada una meravella per les tres races: Elfs, Nans i Homes."

Mes endavant es narra: "...Van deixar enrere els boscos que vorejaven el llac. Pujaren llargs vessants, foscos, durament retallats contra el cel que ja envermellia amb la posta. I arribà el crepuscle. I desaparegueren, ombres grisenques enmig d'una terra pedregosa."

"...Avançaren en fila índia, corrent com llebrers rera una pista poderosa, amb una brillantor anhelant als ulls. En direcció pràcticament cap a l'oest..."

A veure si se m'encomana la força d'esperit dels tres guerrers davant la seva fita i soc capaç d'afrontar la caminada amb elegància, jejeje!

Ja us en mantindré al corrent.

P.d. Tot plegat o amenitzo amb una mica d'Annie Lennox, Emiliana Torini i Enya i la seva contribució a la pel·licula basada en el meu estimat llibre.... sempre m'ha agradat la Lennox, la Torini no la coneixia i l'Enya, be, sempre m'ha carregat una mica, però aquesta cançoneta m'agrada.... poder una mica condicionada pel fet que la història que representa m'apassiona?? (jeje).

Astènia

2009-10-28T00:17:00.011+01:00

Ja hi tornem a ser! Jo això de les tardors i les primaveres em comença a tenir fregida, és mes, diria que cada any ho porto pitjor... Maleïda astènia!!!!

Avui intentava informar-me sobre aquesta infernal dolència-afecció i això és el resum del que he anat llegint aquí i allí:

"L'astènia és una sensació generalitzada de debilitat física i psíquica, amb principal incidència entre les persones de 20 a 50 anys, i major preponderància en les dones que en els homes.

(Només faltaria! A les dones sobretot i fins als 50... és clar, aleshores ja empalmem amb la menopausa, no fos cas que tinguéssim una temporada de tranquil·litat i ens mal acostuméssim.. Si ja et dic jo que això de ser dona és tota una ganga!!)

"En medicina es defineix astènia com una sensació de fatiga i manca de vitalitat generalitzada, tant física com psicològica, que s’acompanya d’una pèrdua de motivació i d’interès per l’entorn. Habitualment l’astènia es presenta de manera constant, i no només després de realitzar una activitat física o intel·lectual intensa.

Entre els seus símptomes es descriu:

-anorèxia (pèrdua de la gana)

-fatiga muscular i/o articular

-fatiga intel.lectual o pèrdua de concentració

-trastorn del son"

Així per sobre dir que és exactament com em sento aquests dies (excepte la pèrdua de gana,

que ni amb una astènia de cavall no m'afecta, punyeta!), però en el que sobretot l'encerta plenament és amb la fatiga muscular i articular que em deixa completament fora de joc, a mes d'un mal de cap molt persistent que, encara que no he llegit enlloc que formés part dels símptomes habituals de l'astènia, en mi sempre és present per aquestes dates. Referent a la "fatiga intel·lectual", que puc dir... encara mes de l'habitual???

En fi... espero que estigueu lliures d'aquesta maleïda companya d'entre temps i passeu una millor setmana que la que se'm presenta a mi.

...i ja en van 41!

2009-10-22T11:37:00.002+02:00

Doncs si gent, dilluns en va caure un altre… i ja en van 41!
De fet no imposa ni de bon tros tant com fer la desena, us ho ben asseguro, almenys a mi, però no per això deixo de tenir la sensació de que se m’escola alguna cosa d’entre els dits, que passo per alt quelcom important, que alguna cosa no faig be, que m’estic perdent algún detall i no sé veure ni quin ni com, enteneu que vull dir?
Una mica ve a ser com el bloqueig davant d’un examen, que tu saps que en coneixes les respostes, però que t’has quedat en blanc i no tens manera de trobar-les. O quan estàs en una andana, que veus el teu tren allí, a un pas, però que de cop estàs bloquejada i no saps per on has d’anar per agafar-lo. Enteneu per on vaig?
Doncs així és com em sento tot i haver-ne fet 41, hi ha quelcom que em defuig davant dels nassos i que sé que hi he de fer algo però no sé com començar.
De moment m’he apuntat a uns cursos per adults (la cultureta no fa mai mal), he recomençat a fer esport (empesa mes per la por a la Berga-Santpedor que res mes), m’he embolicat un xic mes en el club de bàsquet dels nanos (encara no se ben be com), i no paro de donar voltes a la closca per veure que mes puc anar fent fins que la recerca de feina doni algun resultat positiu (tot i que toco de peus a terra i sé que és molt difícil que surti res ara com ara).
La sensació, però, és d’estar donant passos a les fosques i sense rumb a l’espera d’una il·luminació divina que doni sentit a tot plegat ja que no li trobo per mi mateixa. Això ha sonat molt profund però no era pas la meva intenció, eh? Estic molt tranquil·la, capficada però gens alarmada ni deprimida, al contrari, esperançada i animada, un xic confusa però res mes.
Això si, el dia del meu cumple (després de celebrar-ho el dia abans amb tota la família a un súper restaurant, regal dels meus papis)vam fer un dinaret per celebrar-ho amb els de casa i el nostre amic, altrament anomenat “coach”, boníssim : Patates amb cansalada i bolets, amanida de camagrocs i rovellons a la planxa amb all i julivert, aperitiu de pernil salat i tot plegat acompanyat d’un bon vinet.
Be, gent, a per els 42 disparada, que això va a tota pastilla i no és qüestió de perdre el temps donant voltes a coses que no saps solucionar.
Un petó a tothom!

Pare i filla

2009-10-12T21:39:00.010+02:00

Cap de setmana de tres dies acabat.
Fa com una mica de ràbia pensar el motiu pel qual tenim aquesta festa… la “hispanitat”, la “Fiesta nacional”, el “dia de la fuerzas armadas”, "dia de la Raza"… collons quin mal rotllo que em provoca tot plegat!
Però en fi, el millor és prescindir del que se suposa que és aquesta festa i intentar gaudir del temps lliure que ens proporciona, i crec que ho he aconseguit.
Ha estat un cap de setmana de lo mes tranquil... ni partits de bàsquet, ni cites familiars, ni cap obligació i/o compromís.
L’Oriol va anar a córrer en moto dissabte amb son pare i diumenge amb son oncle al matí. El Roger i jo de tranquis per casa, el Roger intentava evitar un incipient refredat que sembla que ha aconseguit aturar i jo vaig aprofitar per començar el procés de posar-me en forma per la Berga- Santpedor del dia 8 de Novembre i me’n vaig anar a caminar 1h45’ a tota màquina per comprovar com estava de forma física. Resultat: patètic! Vaig arribar a casa destrossada, amb mal a tots els ossos i muscles del cos i amb agulletes a les natges (menys mal que diuen que et surten a les 24 hores de l’exercici!!). Res tu... una dutxa, una beguda isotònica, un gelocatil i una migdiada d’una hora i a les 8h a sopar a casa d’una magnòlia que en una excursioneta a les castelles va comprar un pernil fantàstic que ens vam menjar tots plegats amb un bon pa amb tomàquet i una ampolleta de cava.

Avui, per seguir el meu pla d’entrenament però amb mes tranquil·litat, hem anat amb el meu pare a fer la volta de la font calenta. Ha estat preciós i ens ho hem passat molt be. Hem anat molt tranquils i parlant força i fent plans, jeje, jo sempre estic fent plans.
Un dels que he fet i que no deixaré que se n’escapi, és una estada a Montserrat ell i jo (solets!!!!) a les cel·les de l’abadia i poder escoltar totes les misses cantades ( més pel cant que no per la missa, soc agnòstica declarada, però la cultura m'encanta i la música encara més. Llàstima que ja no fan misses en gregorià, aquestes si que eren boniques), i entre una i una altre fer alguna excursió per allí.

Aquesta és una sortida que tinc ganes de fer des de fa un munt d’anys i que em fa molta il·lusió.
El meu pare sempre havia caminat moltíssim, amb el escoltes primer i els amics després. Ha recorregut a peu tots el Pirineus catalans, pre Pirineus, Litoral i pre Litoral, etc... de dalt a baix i de dreta a esquerra.
Però un bon dia, no sé quan ni perquè, poder va ser paulatinament, va deixar de fer-ho, i ara li costa molt moure’s de casa seva i del taller.
Doncs be, això m’he proposat canviar-ho, i no tant sols perquè per la seva salut és important, si no perquè d’alguna manera m’encantaria poder gaudir amb ell dels immensos coneixements que té de la muntanya ... a veure si ho aconsegueixo.
D’entrada avui hem estat caminant 3h30’ i, per començar, Déu ni do!! L’he trucat a mitja tarda i m’ha dit que durant una bona estona estava ben baldat... però l’he notat molt i molt content, i això, per mi, és el millor regal de tots. Hem quedat que dimecres o dijous (depenent de com es trobi), hi tornarem, una mica mes lleuger, però hi tornarem.

El tio guapissim amb pantalons curts i super-cames és el meu pare "en sus años mozos"

La fita és que, si tot ens surt be, a l’Octubre de l’any vinent farem la Ruta del Císter, amb família o els dos sols, tant és, però el propòsit és preparar-nos per fer-la tots dos amb els dies que convingui, sense presses ni pressions.
En tinc moltes ganes!

Bona setmana a tothom.

Ja sé on soc.... em sembla!

2009-10-02T13:50:00.004+02:00

Ara em sento com quan estàs davant d'un cartell d'aquells que diu :"usted está aqui", enteneu? Que representa que ja saps on ets i per tant cap on has de tirar, però que, com a bona dona que soc, he d'aprendre a llegir el punyeter mapa!!!
Però en fi... com a mínim ja m'hi he posat!
I au, ja hi tornem a ser! Ara que estic mes eixerida i animada, i que torno a dur les piles carregades, la brúixola a la ma, el mapa al davant i l'optimisme suficient com per utilitzar tot plegat amb seny, va i l'Oriolet m'encomana un refredat monumental que m'ha deixat completament fora de joc.... cagumdena!!!
En fi, l'important és que ja he girat la truita, i com sempre passa després d'una bona tempesta, el sol que apareix lluu més radiant i esplendorós que mai. L'entorn encara és un xic humit i fresc, però el sol és francament reparador.
Be gent, vaig a prendre'm una tisana i un ibuprofè i a covar-lo, que el cap de setmana promet de debò... ja us ho explicaré un cop acabat (si Déu vol, jeje).
Que tingueu tots un gran cap de setmana.

No em trobo

2009-09-26T21:01:00.004+02:00

Aquesta tarda plou... m'agrada quan plou... i no hi tinc nens, no hi tinc marit, no tinc equipaments pel mig, la casa neta i endreçada, i res a fer.... el somni de qualsevol mare!!!

En fi, que en un dia com avui només queda la tele, un llibre, Internet i/o pensar.... tal i com soc jo, el que he fet mes es pensar.

Penso en que he de fer ara, després de l'estiu.

Com molts sabeu estic sense feina, l'esquena em manté un xic allunyada de l'esport, l'estiu m'ha deixat amb un sobrepès considerable que em provoca un mal estar encara mes considerable i que no aconsegueixo fer front (menjo convulsivament un munt de marranades!) i els nanos que no em necessiten fins la sortida de l'institut.... com deia: que he de fer ara?

Estic al llindar de la meva companya durant 39 anys, l'apatia, i em fa molta ràbia pensar que està guanyant terreny altre cop!

L'únic bon senyal és que m'estic enfadant i això acostuma a ser positiu. Abans el que feia era deprimir-me i sentir llàstima de mi mateixa... mal rotllo i molt improductiu, us ho asseguro. Enfadar-me és molt millor, acostuma a venir acompanyat d'alguna reacció, i això, sigui una reacció encertada o no, sempre és positiu.

Es curiosa la debilitat de la ment... almenys de la meva ment. Cada dia és una batalla constant per fer allò que sé que és millor per mi i que a mes m'agrada el resultat de fer-ho però que en canvi tinc tirada a obviar-ho i m'aboco, irremeiablement a la vida escombraria (fa temps la vaig batejar així i encara penso que és una manera encertada d'anomenar-la).

En fi... que allò que em proposava fer quan vaig encetar aquest blog, encara em porta un munt de feina aconseguir-ho..... però no em rendeixo, almenys no de moment.

Censura

2009-09-23T13:43:00.005+02:00

"Franchu, Francesc Llopis Surrallés, és col·laborador d'El Jueves.
Ha presentat una vinyeta referent al tema de la consulta d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació i li han negat.
Demana que se'n faci difusió.
És lamentable que una publicació que ha patit la censura (recordeu la portada amb els prínceps espanyols) rebutgi ara una simple vinyeta perquè pot tocar el voraviu dels seus lectors espanyols. Ja se sap, els espanyols primer de tot i abans que res són espanyols, i no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.
Aquesta és la vinyeta censurada de El Jueves..."
(Extret del Facebook)

Cap de setmana

2009-09-21T12:25:00.016+02:00

Aquest cap de setmana m'he limitat a fer d'espectadora de les activitats d'altri.

Primer el dissabte fent de "cotxe-escombra" en una sortideta en bicicleta que van fer els nois del bàsquet de l'equip de tota la vida del meu fill Roger (ja vaig dir fa uns dies que aquest any els han separat), juntament amb l'entrenador, alguns pares i germanetes pedaladors/es... malauradament jo encara ni en sé, ni estic prou preparada com per aguantar els 30 i escaig quilomentres que van pedalar.

S'ho van passar pipa, i vam decidir que mes endavant en faríem una des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols... a veure si ja m'he posat en forma!

Evidentment vam acabar la trobada anant tots junts a dinar a Cal Rosal, jejeje, la teca no ens la pren ningú.

Mentre, el menut de la família va anar a entrenar al circuït i es veu que va fer l'entrenament de la seva vida, baixant el seu millor temps en 6 o 7 segons... fantàstic!!

A la tarda un parell de partits de bàsquet dels de casa.

Diumenge....RES, jeje, però res de res, pànxing absolut!

Be, família, que passeu una bona setmana!

Superació, Inspiració... Amor

2009-09-15T09:33:00.017+02:00

Com alguns ja deveu saber, fa un temps que estic vinculada al món del Triatló a través del meu fill i d'un molt bon amic.
Jo no en sabia mes d'aquest esport que el que mes o menys deu saber tothom. Però mica en mica el vaig descobrint i és francament interessant.
Pels que no ho sàpiguen, el/la triatló és una competició on casen tres esports diferents i seguidets, la natació, la bicicleta i la cursa a peu. A l'hora de competir ens trobem que hi ha diverses distancies, Sprint, Olímpic, "B", mig Ironman i Ironman.... i segurament n'hi ha mes però no en sé pas tant encara... tot arribarà.
Doncs be, un del sostres d'aquest esport és el que anomenen Ironman, amb unes distàncies que comprenen els 3.800 m de natació, 180 km de ciclisme y 42,2 km de cursa a peu (una Marató)... una bestiesa vaja, jeje, i que m'ha sorprès la quantitat de gent que hi competeix arreu del món.
A partir d'aquí vaig al que volia anar.... el Team Hoyt.
El Team Hoyt està format per un pare, en Dick, i un fill, en Rick.
En Rick, per culpa d'un estrangulament de cordó umbilical, va neixer amb una severa paràlisi cerebral en una època en la que els casos com el seu es desnonaven i es deixaven normalment internats de per vida en institucions que bàsicament els atenien en les seves necessitats primàries fins la seva mort.
El cas de'n Rick, però, és especial. Els seus pares mai van voler que es quedés allí i se'l van endur a casa. Sense ajudes, sense informació i amb quasi tota la societat en contra i marginant-los, el van tirar endavant i l'any 1972, amb l'ajuda d'uns enginyers i el seu invent van aconseguir comunicar-s'hi. Va ser aleshores que van descobrir l'amor que sentia aquest pels esports.
L'any 1975 el van admetre en una escola i allí el nano va decidir participar en una cursa benèfica.
I és aquí on comença el seu periple esportiu.
El seu pare mai de la vida havia practicat esport, però li va prometre que el duria tot empentant la cadira de rodes.
Des d'aleshores que no s'han aturat, assolint un repte rere l'altre, que si una cursa mes llarga, que si una mitja marató, una marató complerta... fins que el següent i inevitable pas fou el triatló. El pare tampoc no havia nedat mai... en va aprendre. No havia anat en bici des que era petit, en va tornar a aprendre... i ja hi van ser. Van anar superant distàncies fins que al final els va quedar la distancia Ironman.
Doncs aquí teniu una mostra del que han estat capaços de fer pare i fill.
Espero que us agradi tant com a mi.

Aqui us enllaço amb el blog del meu amic que també ha fet un post sobre el Team Hoyt i, evidentment, és molt millor que no el meu ja que ell n'és un expert en aquest esport.

Retorn

2009-09-12T22:42:00.006+02:00

Retorn a la vida ordenada, retorn a la rutina, retorn a l'organització.... quina mandra!

Tot i que no puc negar que la tardor m'encanta, sempre m'ha agradat moltissim, i la pluja d'avui m'ho ha recordat molt agradablement.

M'agraden els colors de la tardor, vermells, marrons, grocs..., fantàstics.

M'agrada l'olor de la tardor, la terra humida, les fulles humides, la molsa..., tot barrejat amb les primeres bafarades de sutja de les poques estufes de carbó i llenya que encara queden pel casc antic de Berga i que les avies, mes fredoliques, s'apressen a encendre.

M'agrada la temperatura de la tardor, temperatura tranquil·la que et permet passejades tranquil·les per paratges tranquils.

M'agrada la tardor i tot el que aquesta comporta.

Imagino que en el fons necessito la calma que la tardor transmet per centrar-me i carregar piles per afrontar el llarg hivern que es viu a Berga.

De vegades penso que jo soc com la tardor.

Sempre he necessitat sentir la lentitud, assaborir les coses amb temps per assimilar-les.

Imagino que visc lentament, tot i que d'un temps ençà estic aprenent a viure una mica mes a la idea, o si mes no a no repenjar-me en l'apatia que durant molts anys m'ha envaït.

Però aprendre a conèixer-te és això, un cop has descobert els teus defectes i les teves virtuts, has d'aprendre a casar-los de manera coherent i sense deixar que això destaroti la teva personalitat... o almenys intentar-ho!

Per tant el resultat és que jo soc com soc, una persona adulta, mica en mica mes forta però tranquil·la i d'absorció lenta, jejeje!

Crec que d'això, mes que fer-se gran, se'n diu madurar.

Bona tardor a tots!

Infants...

2009-09-08T11:08:00.011+02:00

Avui tinc un dia molt tranquilet, almenys de moment.

A Berga avui és festa, és la Gala de Queralt, encara que des que vam deixar de viure-hi que no hi he tornat mai mes per aquesta diada, (no m'atrau especialment des que no hi ha el Ballarín, la veritat!), el Joan ha marxat a les 6h del matí cap a Bcn a pencar una estona i els nanos són a Montmajor de festa major.

Sola i tranquil·la, un dia fabulós amb els darrers rajos de sol d'un estiu cansat que vol deixar pas a una tardor fresca i renovadora, els carrers deserts i silenciosos, l'aire fresquet i molt agradable, i el George Moustaki de fons... que mes es pot demanar??

No sé que fer, només em queda pensar, i en el que pensava ara mateix és amb les festes majors dels pobles... o amb les que queden.

Ahir vam anar a Montmajor a fer la botifarrada de final de festa i va ser molt interessant.

A veure, Berga és un lloc fabulós per la canalla, és tranquil però amb suficients ofertes lúdiques i socials per satisfer i atendre nanos fins a l'adolescència. Tothom es coneix però hi ha el suficient moviment de persones com per que de tant en tant coneguis gent nova i puguis passar mínimament desapercebut en segons que. Hi ha trànsit i transport públic (un sol autobús i des de fa 6 mesos, jeje) però és prou tranquil com perquè els nens circulin tranquil·lament pels seus carrers solets des de força petits. Poden sortir a jugar al carrer, a donar el volt, a comprar, a l'escola, etc.

Però hi ha una cosa que s'ha anat perdent des que jo era petita, i són les festes majors de tota la vida. I ahir, a Montmajor, me'n vaig donar compte.

A Montmajor l'Oriol hi té un bon amic i hi ha anat a passar 5 dies en els que ha gaudit com mai, jo diria que són els millors dies de totes les vacances (inclosos els d'Italia). Allí han estat tot el dia al carrer, tots els nanos del poble junts, de totes les edats, bici amunt bici avall, cap al bosc, cap a la riera, als Masos, fent gamberrades d'aquelles que ja no sents que faci cap nano, que si espanten gallines, que si entren a l'hort, que si es banyen vestits, que si els persegueix el pagès amb un bastó, que si descobreixen que quan fums una cossa als fanals de la vila s'apaguen i fins que no es refreden ja no es tornen a encendre (com us podeu imaginar Montmajor a restat a les fosques intermitent-ment durant una colla de dies, jeje) i tot de cosetes d'aquestes.

Sempre he pensat que els nens han de poder fer coses sense sentir-se observats pels adults, i ara mateix, tal i com vivim, és una empresa dificil d'assolir. D'una manera o altre sempre som presents en tot el que fan, i això no crec que els ajudi massa.

Actualment no surten si no han trucat i quedat prèviament amb algú. Acostumem a acompanyar-los als llocs i a estar-nos-hi si són a l'aire lliure, i mes a les ciutats. A la platja hi som, a la riera hi som, a les excursions per la muntanya hi som... vaja, que som com Déu, sóm a tot arreu!

No m'extranya que quan tasten la llibertat les facin tant grosses ara! Si quasibé els obliguem!!

En fi, al que anava, la festa major com les de sempre, ball cada nit de xim-pa-pa, alguna gimcana pel poble on participen xics i no tant xics, jocs per nens, concursos de botifarra i dominó al bar del poble, ballets populars a la plaça, sardanes, etc.

Recordo que la festa major en si la trobava avorrida, però el que l'acompanyava era fabulós: la llibertat mes absoluta.

Sortíem de casa de bon matí i no tornàvem fins que la gana apretava, i acte seguit altre cop al carrer fins l'hora de sopar. Un cop tips a córrer altre vegada fins les tantes de la nit i sense que a casa ningú et digués que coi fas fins tant tard, simplement els trobaves asseguts a la fresca fent-la petar i t'hi afegies una estona fins que la son i el cansament et vencien. Hi pot haver res millor quan ets petit??

Els estius, la canalla, els hauria de viure en entorns com aquest.

Em sembla que volem que vegin i visquin massa coses impressionants i massa de pressa, i ens oblidem que, perquè siguin impressionants, han de tenir temps per desitjar-les, i que per desitjar-les han de viure les experiències petites i ideades per ells abans.

Crec que entre tots els neguem la possibilitat de ser nens i gaudir-ne.
Tant malament ens va anar a nosaltres?

Matí esportiu i metamorfosi d'una banyera.

2009-09-06T16:58:00.032+02:00

Avui, i per fer un extra, he deixat el bricolatge casolà per veure al Roger participant a la Berga-Queralt-Berga d'enguany.
Aquest any ho tenia una mica pelut, ja que no ha entrenat gens en tot l'estiu, i quan dic gens vull dir gens.

En un principi vaig pensar que no hi voldria participar ja que en algun moment li ho havia sentit dir, però al final va decidir que si i per això a les 9h del matí ja érem al Vall preparats, adormits i morts de fred!

La cursa arrancava a 2/4 de 10h del matí amb una puntualitat britànica pasmòdica.

Ell, com és habitual, s'ha col·locat al darrera de tot i ha engegat molt tranquilet, ja que éra molt conscient que aquest any havia d'anar a acabar-la i prou, ni somniar intentar fer temps.

A mes, aquest any, i per celebrar els 10 anys d'història de la cursa, han decidit invertir el trajecte, cosa que el Roger no sabia i que tot i així no ha fet pas que li anés gens malament. Al final ha entrat en la posició 104 de 113 que han acabat, amb un temps de 1h 24'28", una mica lluny de l' 1h 08'49" de l'any passat i quasi exactament el mateix que el primer any, però molt content per haber-la acabat sencer, jeje!

En un altre ordre de coses... aquest cap de setmana m'he dedicat a la banyera de casa.

Casa nostre és en un edifici de finals del s 60 principi dels 70, on la psicodèlia primava i les rajoles de la cuina i dels banys en feien honor.

El nostre pressupost a l'entrar-hi era mes aviat minso i, després de passar per Ikea i fer la cuina completament nova, de minso va passar a ser inexistent, per tant els banys es van quedar tal i com els havia concebut el seu creador.

De fet el petit encara està igual, però jo vaig decidir que molts anys amb aquelles rajoles em costaria de suportar, per tant, ni corta ni perezosa, vaig anar a comprar una pica, un bidet i unes quantes aixetes al Leroy Merlin, 4 pots de pintura ceràmica per vaixells i unes sanefes prou xules i, amb tot plegat, fer una neteja de cara al gran.

Que us sembla el model de rajola que lluïa el nostre bany?? Quan l'hem desentarrat m'he adonat de les ganes que tenia de tornar-les a tapar!

Després d'una setmana o dues de molta feina i intoxicació, el bany va quedar força potable i molt mes agradable. Vam canviar la pica i el bidet amb una mica d'ajuda, vam posar totes les aixetes noves i vaig pintar les parets, l'WC i la banyera (per allò que són els únics que no es poden canviar sense obres) , finalment vam instal·lar la sanefa a tot el volt de l'habitacle i canviar la tapa de l'WC.

En fi, que aquesta transformació ha aguantat 10 anys fins que la pintura de la banyera ha començat a fer figa, amb mes taques blaves que no pas blanques (el color original era blau) a força de cops de dutxa, joguines i demès artefactes infantils convertits en míssils aquàtics.

Per tant, el rentat de cara era mes que necessari, i, aprofitant que també hem hagut de canviar (provisionalment i fins que no arreglem l'original) l'aixeta de la mateixa (gotejava sense parar), m'he decidit a fer-ho i el resultat ha estat aquest:

La primera és una foto del bany, amb el seu "preciós" WC abans de pintar-lo ara fa 10 anys... quin canvi, no? La resta ja es veu... el procés metamòrfic.

Be gent, en uns dies una mica mes... dacord??

Que tingueu una bona setmana!

Falta d'inspiració Bloguera...

2009-09-03T17:04:00.012+02:00

Doncs si noi, des que he tornat d'Itàlia que no acabo de trobar ni el moment ni les ganes per actualitzar el blog.

Vull fer una mini crònica de les vacances, però no veig ni com ni quan posar-m'hi.

Aquests dies estic de renovació a casa.

Buidar armaris i llençar totes aquelles coses que sempre penses que un dia o altre tornaràs a posar-te o a utilitzar i que, evidentment, no faràs mai.

Moure mobles de lloc i eliminar aquells que realment mai t'han agradat i que a mes no fas servir per res pràctic.

Posar postades noves als armaris que si no no aprofites.

I l'operació mes titànica de totes: fer net amb les habitacions dels nanos i l'habitació dels jocs!!

Maria de Déu, és impressionant!! Vam omplir una furgoneta de llibres (de text, no us espanteu), llibretes, carpetes velles, àlbums de 9 anys d'EGB multiplicats per dos nanos, contes, moooooolts contes que per l'edat ja no es miraran mai més, i jocs, joguines i vídeos de pelis massa infantils per uns "nois tant grans" , jejeje. Vam enviar al contenidor de reciclatge el que havíem de llençar i al centre Coloma el que es podia aprofitar.

Avui m'he dedicat als banys. Dues bosses d'escombraries plenes de pots i potets amb culs i culets de cremes, sabons i altres matèries oloroses. I una bossa mida Decathlon amb medicaments caducats.

Com es poden acumular tantes coses inútils????

En fi, ja queda menys. Com li deia avui a un amic, em sento mes lleugera i tot. Quin descans!!

A tot això hi he d'afegir el fet que encara no he acabat amb tota la història dels equipaments de bàsquet (que em porten de corcoll!) i també tenir en compte que l'institut engega i s'han de recollir, marcar i folrar llibres, a part dels entrenaments de bàsquet amb sidral de dies, horaris i equips que encara no són segurs i que evidentment em desmunten els horaris aconseguits pels altres extra escolars.

En fi, que amb tot això no hi ha manera que m'inspiri gens per renovar els posts i molt menys per explicar unes vacances que encara no he tingut temps d'assaborir!!

Espero que tingueu paciència amb mi, prometo que alguna estona una cosa o altre de les vacances us explicaré.

Home sweet home

2009-08-25T20:22:00.014+02:00

............................................. ............Família Forbicini i família Pey en la foto de comiat....snif, snif!!

Com se sol dir... tol el que és bo s'acaba!

Doncs si noi, ja tornem a ser per casa.

De moment deixaré la crònica de les vacances per quan ho hagi paït una mica i situat encara mes, ara com ara només 4 ratlles per donar senyals de vida.

Tot ens ha anat de conya, tant que fins hi tot l'hereu de la família s'ho ha passat be!

De moment però, encara no he tingut temps d'assimilar tot el que ha representat per la família aquesta escapada sensacional, i crec que encara hi estaré una mica a aconseguir-ho, doncs l'engegada del dia a dia de casa de cara al nou curs se m'ha tirat a sobre de manera espaordidora!!

D'entrada, i després de posar-me al dia de les gràcies i desgràcies dels amics (que han estat unes quantes i força gruixudes!) i la família, ha tocat aclarir el tema desfer, rentar i endreçar l'equipatge (poca conya que som 4!), després metges, búsqueda de professorat amb cara i ulls per el reforç del xic durant la seva estada a la nova aventura a l'institut (que promet!), aclarir-me amb la qüestió dels equipaments del bàsquet, que per variar he anat deixant i ara se m'ha tirat el temps a sobre i ja els comencen a reclamar (ei, que me'n queden 150 per fer encara eh?? que no es "moco de pavo"!!), i finalment enllestir la famosa neteja de primavera que el mal d'esquena no em va deixar acabar i que no perdono (penso arrasar amb tot el que trobi per davant, ho prometo!).

En fi que.... qui deia vacances?? qui deia relax?? Res tu, a tope i ja descansarem a partir del 10 de setembre, jejeje!

Be, encantada de tornar a ser amb vosaltres, de debò.

Un petó per tots, pels que esteu com jo i pels que teniu la sort d'estar a punt de començar-les.

Ens anem trobant per aqui.

Dia 3

2009-08-09T20:28:00.003+02:00

Visita a l'encantadora Mòdena a primera hora de la tarda...

...i tornant cap a casa, una visiteta de rigor...no??

Descans de la família picamill..

2009-08-08T21:46:00.004+02:00

Bones vacances a tothom des de Castelvetro di Mòdena!

Fontada

2009-08-03T23:22:00.007+02:00

Aquest vespre hem fet la primera fontada de l'estiu.

Si, ja ho sé, ja som agost i és un pel tard per ser la primera... i no sabeu pas el que ens ha costat organitzar-la, jejeje, quan una no era un all era una ceba: que si hora al dentista, que si hora a la dietista, que si surto tard de pencar, que si he de dur al nen al que sigui... quin estres caram!!, però al final ho em aconseguit i com sempre ens ho hem passat de conya.... llàstima que ens hem quedat sense piles a la càmera i no hem pogut fer mes fotos.

Si és que a mal organitzades i poc previsores amb nosaltres mateixes no ens guanya ningú!!

Això si, la logística perfecte!

Ei, que guapos que estan els nostres nens, eh???

Llàstima que ens en faltaven uns quants... aquest any això de les colònies no s'acaba mai punyeta!

Niàgara Falls

2009-07-28T23:27:00.011+02:00

Avui m'han arribat a les mans unes fotografies excepcionals fetes l'any 1911 a les Cataractes del Niàgara... fantàstiques.

Crec que deixaré que les imatges parlin per elles soles, no?

No em direu que no són espectaculars??

I amb la calor que està fent aquests dies es fa difícil fer-nos una idea de la temperatura que deurien tenir aleshores els habitants de l'estat de Nova York i d'Ontario!

Sembla ser que no ha tornat a passar mai mes... hi tindrà a veure l'escalfament global i el famós canvi climàtic????

Els Elois...

2009-07-26T14:19:00.016+02:00

El tercer cap de setmana de Juliol, a Berga, es celebra la Festa dels Elois i acostuma a escaure's per Sta. Anna o St. Jaume... o molt a prop.

Després de la Patum, és la festa que mes m'agrada de la meva mini ciutat.. encara que de vegades penso que poder m'agrada mes i tot, però això al meu poble no es pot ni mencionar, jejeje!
Aquí us deixo una breu explicació del que és i el perquè d'aquesta festa.
Fragment extret de la Web "Festes.org":

Foto d'Isabel Casellas

"...Cada tercer cap de setmana de juliol, Berga s'omple de genets i cavalcadures disposades a rebre una benedicció popular que consisteix en el llançament de galledes d'aigua des de balcons i finestres dels carrers per on passen. S'hi celebra la Festa dels Elois, dedicada al patró de l'antic gremi dels treballadors del ferro."
"...L'església festeja Sant Eloi l'1 de desembre, però al escaure's aquesta data en ple hivern, en molts pobles pirinencs i pre-pirinencs, la festa es va traslladar al 25 de juny."
"...A totes les poblacions on el gremi del ferro forjat era important, el dia de Sant Eloi era festa grossa. Les celebracions eren molt semblants a les que es fan per Sant Antoni: un ofici solemne, les cavalcades amb la benedicció de cavalls mules i ases, curses d'animals i altres actes populars. "

"A Berga, la història explica que a principis del segle XX quan es feia la benedicció davant l'església de Sant Pere, a banda de la benedicció amb aigua beneïda que el rector feia amb el salpasser, el campaner o sagristà des de les escales de l'església llançava aigua amb una galleda als participants de la cavalcada que ho demanaven. L'acció del sagristà va acabar esdevenint una pràctica que també adoptaren els berguedans, que aquest dia van començar a llançar aigua des dels balcons en tupins i altres recipients, un costum que no degué agradar gaire als organitzadors, que en els programes de festa incloïen la recomanació "No tireu aigua a les cavalcades". El costum, però guanyà el pols i, ajudat pel fet de celebrar-se en l'època més calorosa de l'any, esdevingué tradició berguedana. Avui, si la Patum és la festa del foc, els Elois és la festa de l'aigua, una celebració en què el poble beneeix, tot jugant-hi, als genets i cavalcadures que venen, d'arreu del país a participar de la festa. "

Fotos extretes de la Web "On Sortir. cat"

En fi, un cop acabada tota la mullena, hem de córrer tots cap a casa a dutxar-nos, guarnir-nos i dirigir-nos a l'església de Sant Francesc per veure la representació d'un casament tradicional de pagès i tot seguit cap a la Plaça de Sant Joan a gaudir del preciós "Ballet de Déu" o "Ballet d'adéu"... no ens acabem de posar dacort en això.

Festa fantàstica que passa molt de pressa.

Lentament però amb constància

2009-07-24T12:12:00.009+02:00

Ara deu fer unes tres setmanes que he tornat a practicar esport amb certa regularitat, poder no tanta com hauria de ser però n'estic força contenta.

Abans que em passés tota la història del nervi ciàtic, anava a córrer de tres a quatre dies a la setmana, en nedava dos i un el dedicava a fer una bona caminada d'unes tres hores pel cap baix i en pujada.

És evident que ara com ara soc incapaç de seguir aquest ritme d'exercici.

Ara corro dos cops a la setmana, en nedo entre tres i quatre i de moment encara no he anat a caminar cap dia, ja que amb aquesta calor no m'acabo d'animar.

El córrer l'he començat com ara fa un any em va "prescriure" el meu fantàstic coach... corro per exemple 6minuts i en camino 4; això ho repeteixo de 3 a 4 vegades caminant uns 10 minuts abans i després de córrer; quan tinc mig dominat aquest temps augmento un o dos minuts el córrer eliminant-lo del caminar. Doncs be, fent això, el dimarts (que era quan em tocava córrer) em vaig animar tant que vaig acabar fent 39'49" seguits sense parar ni un minut a caminar.

Ostres que be que m'ho vaig passar i que car que ho he pagat!!! L'endemà em vaig llevar amb l'esquena com un suro, no em podia moure!

Al final ho vaig solucionar a la piscina, vaig anar-hi i vaig fer 1000mt de crol a "muerte", sense parar quasi ni per girar! I després en vaig fer 500 més de tranqui com em va ensenyar el coach ja fa temps.

Resultat... l'esquena quasi quasi nova i els ànims amunt.

Tota aquesta aventura tant tonta em va provocar cert temor a una recaiguda que va fer que el dijous, que tornava a tocar córrer, canviés de plans i, aprofitant que el Joan era a casa, anéssim a córrer en bici.

Mare de Déu quin patir, i només vaig fer 6 km i de pla!!!!

Mal al cul des que vaig sortir de casa, mal al panxell que uneix els dits grossos de les mans amb la resta de falanges de tanta tensió que gastava, i una por brutal als ditxosos rocs del camí... a qui se li acut posar tantes pedres als camins, punyeta!!!!

De tota manera m'ho vaig passar molt be i decididament ho faré mes, però de moment ho he de fer acompanyada, perquè no tinc ni idea de com funcionen les punyeteres marxes i a mes no em refio gens de mi mateixa. Això si, quan domini una mica més la bici (simplement que la porti jo en comptes d'ella a mi!) i no li tingui tanta por, mirarem de passar mes per carretera que per muntanya, ja que definitivament això de les pedrotes no és lo meu... m'ho passo massa malament i la intenció d'això és passar-ho be, patint el que s'hagi de patir per qüestions esportives, però no passant'ho malament; almenys és com ho veig jo.

En fi... a veure si continuo amb aquest ritmet, doncs els nens ens van fer prometre que al novembre els portaríem a fer la Berga-Santpedor i mes val que m'afanyi a agafar la forma que 54 km no és una tonteria per mi!

La Baells

2009-07-19T15:26:00.011+02:00

Aquest ha estat un cap de setmana completament aquàtic.

El dissabte el club de Triatló del Roger va organitzar el 1º Triatló Infantil a la presa de la Baells, i ell , juntament amb el Marc Borrellas, hi va participar quedant primer de la seva categoria.

Be, hi havia força particiació de canalla per vist que es va celebrar a les 10h del matí, feia un airet força fresquet i a mes no hi havia massa propaganda; això si, eren força menuts tots ells.

El Roger i el Marc eren els mes grans i per això els van fer fer mes recorregut de cursa a peu que als altres.

1-Comentant la jugada amb els altres membres del club. 2-Posant per la premsa, sembla famós i tot, oi?

1/2- Preparats, llestos... JA!!

1- Primera transició. 2- Bici...

1- feta la segona transició... a córrer s'ha dit! 2- Buff, quina calor!

1- El reposso del guerrero... em sembla que estem en baixa forma! 2- A jugar amb els del club, que xulo!

Al Marc no li va acabar d'anar massa be, doncs (a part de que cap dels dos ha entrenat gens aquest any, però gens, gens!) fa tres dies que ha tornat del Vietnam i encar no hi és tot. Pateix Jet Lag, desordre estomacal i mil cosetes mes. Però en fi, a veure si s'animen i comencen a entrenar una miqueta que la Berga-Queralt s'acosta i estan en una forma física una mica oxidada.

A la tarda cap a Manresa a veure la última peli de Harry Potter, ja que no ens podíem aguantar a la setmana vinent que és quan la fan a Berga i en la que tornarem a repetir sens dubte, jeje!

Uiuiuiuiuiui!! quina peli mes genial, quins nervis que passarem fins a veure les dues últimes, i quina llàstima que només en faltin dues.

Avui altre cop cap al pantà.
S'ha celebrat la 9ª Travessa a la Baells, de 1530 i poc metres i en la que el Roger, altre cop, hi ha participat.
Ahir, després de la Tri va anar amb altres membres del club a nedar per l'embassament i fer una mica el gamarús. Quan va tornar ja no tenia tant clar de voler fer la travessa d'avui, i al vespre tenia claríssim que no la volia fer.
De tota manera ens hem llevat a l'hora que tocava i hem agafat els trastos per si ens banyàvem després. Menys mal, perquè quan hem arribat ja l'estaven esperant i, sense donar-li cap mena d'opció, s'ha hagut d'apuntar i s'ha vist amb el banyador i les ulleres a punt de sortida i sense saber com, jejeje!

Només s'ha calmat quan ha vist que una de les canoes la duia l'Àlex, un membre del club que sempre el cuida molt i amb el que hi té molta confiança.

En fi, que finalment, entre el seu entrenador i l'Alex, s'ha convençut, s'hi ha ficat i l'ha fet sense mes problema i sense ser l'últim.... darrera seu tres participants mes.

Com diu el nostre coach compartit, té el seu mèrit, tenint en compte que des de fa un any no toca l'aigua si no és per dutxar-se.

Felicitats campió!

P.d. El guanyador de la general ha estat en Xavi Llobet, triatleta olímpic a Pekin 08... quin nivellasso aquest any!!!

Magnoliada

2009-07-17T10:50:00.015+02:00

Les 5 en tot el seu esplendor, cada una a la seva bola... dificilíssim fer-nos una foto, jejejeje!!

Ahir, després de suportar un dia mes de calor sufocant, vam tenir el primer soparet tots plegats per escoltar embadalits l'aventura de les vacances d'una de les magnòlies.

Tres setmanes per Vietnam i Xina... us ho podeu imaginar???

Hi havia un marit mes, però curiosament no ha sortit en cap foto... quin desastre!!

Va ser genial! Fresqueta, a la terrasseta de "Cal Blasi" (a mi això de Cal Marc no m'acaba de convèncer), amenitzat per uns quants romanços a la moderna del Rebrot 09 (alguns millor que d'altres però tots molt divertits), totes 5 juntes altre cop i les històries fantàstiques d'un magnífic viatge que quasi cap de nosaltres ens podrem permetre mai (segurament) i de qui mes pendents estem totes de que els vagi molt i molt be... com així ha estat!! Que mes es pot demanar??

Quin goig que fan, eh?? El menut al que li fan un massatge a l'esquena te la mateixa edat que les torres que l'envolten, però ho dissimula molt be, jejeje!
Els nanos tenien moltes ganes de tornar a estar tots junts, encara que per separat no han parat de trobar-se a diari (ja sabeu, vacances, colònies, estades, etc... quan no en falta un falta l'altre)

Ens vam posar al corrent de les vacances que ens falten a les demès, de com va la nostra lesionada particular, (que ahir estava de guàrdia, d'aquí que surti sempre penjada al telèfon)dels nous amors i desamors de les que opten a una segona oportunitat, de com preveiem que acabaran sent les futures vacances amb tant adolescent junt, etc...

Una nit de lo mes profitosa i agradable... queda pendent un fontada, que aquest any no n'hem fet cap encara!!!

Be, durant el cap de setmana us explico mes coses.

Que el passeu molt be!

Le petit Bou (*).... i família

2009-07-15T10:27:00.030+02:00

Fa anys que a casa tenim uns amics a qui estimem de manera molt especial i amb reciprocitat, i amb els que hem passat moltes coses junts, moltes de bones i algunes que no ho son tant i que ens han unit encara mes, tot i que la vida fa que últimament no haguem compartit tant de temps com tots haguéssim volgut.

Resulta que ells van ser els instigadors que un dia nosaltres decidíssim tastar l'escalada de manera molt barroera però molt divertida.

Vam viure naixements dels nostres fills, (el naixement dels quals es correlacionen: 95, 96, 97 i 98!!), dolences dels mateixos i l'alegria que fossin amics i compartissin escola.

Hem compartit vacances a mar i muntanya, caps d'any, Sant Joans, Patums, Picnics i un munt de coses mes... però, com deia abans, la vida ens ha anat separant en espai encara que no en sentiment.

Primeres incursions a la seva futura afició... el germà gran en acció!

Aqui hi falta el protagonista, que en aquells moments es dedicava a "probar" totes les tendes del càmping! Que us sembla l'estesa que provoquen tantes criatures??

Recordo molt especialment unes vacances a la Vall d'Àneu, quan tot just el "Petit Bou" comptava amb 14/15 mesos, i que amb la seva mare, mentre feiem els plans d'escapada, comentavem que no veiem massa clar com aniria tot plegat, ja que faltava un mes i escaix per l'aventura i el nano encara no volia caminar!

Està clar que lo seu no era caminar en pla!!

Imagineu-vos a quatre adults amb quatre motxilles amb quatre nens a dintre mes les cordes, mosquetons i etc d'escalada pujant a peu des d' Espot fins l'estany de Sant Maurici i d'allà amb un taxi-tot terreny cap al refugi d'Amitges... tot un espectacle!!

Un picnic al Pla de Corbera, quins temps aquells!! (jejeje)

Recordo també, amb molta gratitud, el descans que em suposava quan, carregada amb els dos nanos a coll, em trovaba al pare de familia disposat a carregar amb els dos grans per saltar la Patum de Lluïment al mig de la plaça mentre les mares ens quedavem un xic apartades amb un de xic cada una (el Pey com sempre treballant pobre). Això va ser una constant mentre els nanos van ser petits.

O també els caps d'any que decidiem passar tots junts doncs l'edat dels nens no ens permetia fer massa res mes, i ens quedavem a dormir a casa dels uns o dels altres.

Le Petit Bou en acció... no em digueu que no impressiona?!?!

Doncs be, resulta que els seus fills han continuat l'afició-addicció del pare al món de l'escalada i a mida que s'han anat fent grans n'hi ha un que despunta d'una manera alarmant i del qual crec que en sentirem a parlar força en un futur no molt llunyà.

El seu pare té un blog molt interessant, es diu bergaclimb, en el que en un principi havia de narrar les seves pròpies aventures però que últimament comença a tenir un únic protagonista: els seus dos fills!

Quina màquina de nens, es impactant!

No m'he pogut estar de fer un post dedicat a ells per allò de que els sento una mica meus i me'n sento orgullosa a mes no poder!

Nois, teniu en mi l'admiració mes incondicional!!

(*) "Le Petit Bou" és el nom que el pare de la criatura dóna a aquesta davant de les seves proeses esportives.

Retorn

2009-07-11T12:17:00.020+02:00

Be, com se sol dir, tot lo bo s'acaba!

Ja tornem a ser a casa, uns mes contents que altres, però a casa.

Han estat 5 dies relaxants i suaus en els que hem vist poc el sol i gens la pluja!

Tossa aquests dies està genial, poquíssima gent i quasi tots del país o francesos i alemanys, i com sempre tot famílies. Un ambient molt propici pel descans.

L'aigua cristal·lina i la temperatura perfecte (almenys per mi, que m'agrada l'aigua freda), ni una medusa i unes platges buides de gent com no recordava des que era petita.

Hem passejat, llegit, dormit, jugat, parlat i mil coses mes acabades amb "t".

La "nostra" cala, Cala Menuda, i l'Oriol en un matí assolellat a les 12h del migdia... un privilegi, certament!

Jo, aquests dies, he aprofitat per començar-me a posar al dia amb les lectures promeses però aparcades durant tot l'any (com alguns ja sabreu, he patit un hivern d'especial sequera lectora... no m'entrava res!)

El dilluns, al veure que era tard per treure profit del que restava de dia, vam arribar a Tossa a les 4h de la tarda, vaig aprofitar per llegir "El príncipe de la niebla" de C.R.Zafón, un dels llibres que han fet llegir al Roger a l'institut durant aquest curs i que encara no havia llegit.

Tinc l'hàbit (no sé si bo o dolent) de llegir sempre tot el que ells llegeixen per si tenen ganes de parlar-ne, i ara encara mes, ja que acostumen a recomanar-me els que mes els han agradat i és una cosa que em fa molta il·lusió, doncs m'ajuda a conèixer-los un xic millor sense haver de fer de mare inquisidora, jejeje!

Al vespre, un cop enllestit el de Zafón i quan ja estàvem tots sopats, cansats i estirats geient per totes les zones còmodes de la casa, vaig començar "Et donaré la terra" de Chufo Llorens. Aquest el tenia en llista d'espera des de fa mes d'un any (em sembla) i de fet m'ha agradat força. Fàcil i ràpid de llegir i com a mínim molt proper per qüestions de cultura. De fet tot el que es refereix a l'època medieval sempre m'ha interessat, sigui document, novel·la o el que sigui, és igual. Quan estudiava a l'escola d'Arts i Oficis, història de l'art era l'assignatura que mes m'atreia, i és un tema que encara m'apassiona!

En fi, a veure si em dura la destapada lectora!

Aqui els nanos en un matí normal, cel tapat que no aconsegueix per res minvar les ganes d'aigua dels nens!

També he aprofitat per començar a "entrenar"(jeje) una miqueta, i això si que m'ha anat be.

El meu coach, des de la distància, em va posar a ratlla, i intuint el que segurament em diria he començat a fer molt suaument i de manera prou efectiva. Quan em va interrogar sobre el que havia fet, amb veu desconfiada i una mica amenaçadora, vaig rebre una alegria en forma conformitat i ànims a continuar per el mateix camí com a resposta al que jo li vaig enumerar...mmmhhh, un bon regal a un esforç que em feia molta mandra començar a fer!

Home, i el que si que vam fer dijous és anar a veure el Tour, que quasi ens va passar per davant la porta de casa!!!

Increïble la quantitat tant desmesurada de vehicles que acompanyen la cursa!

Durant mes d'una hora i mitja no van parar de passar rebent un munt de furgonetes i cotxes amb propaganda de tot tipus de productes patrocinadors, música a tota pastilla i gent (bàsicament noietes) saludant i somrient a tothom! a aquests els seguien tot un seguit de cotxes més seriosos amb els patrocinadors dels ciclistes, directius, jutges i demès. Després van començar a desfilar la policia, si no van passar 40 motos entre gendarmes i mossos no en va passar cap, i tot i així imagino que em quedo curta! I finalment els ciclistes a qui havies d'endevinar entre les desenes de vehicles de suport que els envoltaven. Bicicletes no se... 90? 100 a molt estirar?? Be, com em va dir el meu coach en la seva vessant d'amic, tot un espectacle.. mes que un esdeveniment esportiu (això últim ho he afegit jo), almenys en el que es refereix al purament espectador, eh? no vull ni per un moment desvalorar l'esforç infrahumà que fan els ciclistes participants, que realment són unes màquines!!

Però ens ho vam passar molt be fent l'excursioneta per situar-nos on ens havia recomanat, veient l'ambientet i després tornant cap a casa amb la resta d'afeccionats.

Be, l'estada a Tossa es podia haver allargat fins diumenge, amb sortideta en barca i tot, però això d'anar amb fills adolescents de vacances té aquestes coses, les caducitats de les estades amb els pares són molt ràpides i efectives, de seguida se'ls queda cara de llet agra!

Per tant, ahir, un cop recollits tots els tripaus i deixat el piset en perfectíssimes condicions, agafem el cotxe i cap a la capital a dinar amb l'avia per pujar cap a Berga a mitja tarda.

Miraculosament el mal humor de l'hereu va passar a ser tot predisposició i bona voluntat, jeje!

En fi, que a "grosso modo" això és el que hem estat fent aquests dies.

El primer Cross de l'Oriol

2009-07-05T15:58:00.015+02:00

Avui l'Oriol a fet la primera cursa de Motocross de la seva vida... i quina cursa!!

L'aventura per ell va començar ahir, doncs la seva participació a la competició estava condicionada a que li sortís el salt de Meta, i no va parar fins a aconseguir-ho.

Si una cosa té boníssima l'Oriol, és la seva persistència a aprendre el que sigui que li costa... és increïble la paciència que té!

Per tant, avui a les 6h del matí ja circulàvem!

Arribant al circuit, busquem lloc, instal·lem la carpa, les tumbones, la moto i el cavallet, la nevereta (que no falti, jeje), inscripcions, enganxar dorsals a la moto, el xip (que en moto té un altre nom però no sé quin és) i començar a saludar a tothom i socialitzar-nos a dojo, sobretot el Pey gran i el xic, jeje, jo una mica mes fora de joc (he de reconèixer que és culpa meva, ja que he anat al circuit tres cops comptats en tot aquest temps).

Després dels entrenaments, i de la primera màniga dels grans i les fèmines, arriba l'hora de l'Oriol... mil i un consells, nervis i cap a la sortida.

Jo em dedico a filmar-la perquè així no la veig tant i no em poso nerviosa..funciona!

Surt molt be, diuen que se l'hi ha aixecat la moto (no ho he vist, jiji), i segueix la cursa també molt i molt be.

Jo amunt i avall intentant fer fotos (cosa francament dificil ja que passen tant de pressa que no tinc temps), la meva estratègia contra-patiment-matern funciona meravellosament be!

Acaba la primera màniga, queda davant de 4 corredors, per tant tot un èxit, ja que no és l'ultima posició que era on comptaven acabar ell i son pare.

Descans d'una horeta i engeguem la segona i última màniga, aquestes són de 12 minuts+ 2 voltes.

Fantàstic, surt millor que abans i a mes esquiva una topada genial (i sense conseqüències) que s'organitza al primer revolt.

Acaba la segona màniga com la primera, i molt content.

Resultat final 19 posició de 21 que han puntuat... alguns s'han retirat.

Per ser la primera de la seva vida està molt i molt be!
Ara semblo una mama-lloca i estic inflada d'orgull, jejeje!!

En fi familia, que d'avui a divendres marxem a reposar a Tossa... ens llegim el cap de setmana vinent.

Que passeu una fantàstica setmana!

Modernisme

2009-07-02T14:01:00.015+02:00

Ara fa unes setmanes el meu germà va tornar dels USA amb un regal per part d'una gran amiga de NY... el llibre: "Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí".
Fabulós!!!

"El llibre s'inicia amb un engrescador article de Robert Hugues seguit d'unes pàgines d'història que van del 1868 fins al segon Estatut i acaba també amb unes pàgines del drama que va ser la guerra de Franco i les seves conseqüències. Unes de les pàgines més interessants per mi són les dedicades a l'aventura que va ser el pavelló alemany de Mies van der Rohe a l'Exposició a Barcelona del 29 i la del pavelló espanyol a París a l'exposició del 37, amb el Guernica i la Montserrat entre altres."

Extret del post amb el mateix nom del llibre d'un blog que he pescat per casualitat i que es diu L'Herald de l'Eixample.
A part de les observacions personals, explica molt be de que va i el perquè d'aquest llibre.

El Modernisme és un dels moviments que mes m'apassiona, principalment la part d'arquitectura i disseny.
Tot i així he d'admetre que en el modernisme també trobo dos dels pintors que mes em motiven i prefereixo, en Casas i en Rusiñol, que, juntament amb l'obra de Picasso en la seva fase 4 Gats i tota la part de disseny gràfic d'aquesta generació, és, per mi, del milloret de l'època a Catalunya... a partir d'aquí, pel que fa referència a la pintura i el disseny gràfic, ja m'he de traslladar a Paris.
He d'admetre també, que, de tot el que a art es refereix, la pintura és de les coses que sempre m'ha costat mes que em satisfés i on soc mes selectiva. La meva flexibilitat en aquest camp és quasi nul·la i l'exigència exagerada.
Normalment trobo mes fàcil l'orgasme en les obres arquitectòniques i en el disseny que no en les pictòriques, però poder per això és mes plaent quant l'aconsegueixo en aquest últim.

Thanks Ellen for a gift so great (??)... llàstima no haver pogut gaudir de l'exposició també, tot i que pensant-ho be, l'exposició la tinc en directe cada dia del món passejant per Barcelona... per exemple.

L'Oriol fa una Sacher

2009-06-30T23:54:00.031+02:00

M'agrada quan els nanos tenen vacances, m'agrada molt... suposo que perquè els puc gaudir i ho aprofito tant com puc. És l'únic privilegi que té el no tenir feina ni a la de tres!!

Avui ha estat un dia 100% nens.... excursioneta a Barcelona a col·locar l'Atlas a lloc als dos, dinar a Manresa al Viena, (on hem rigut molt i xerrat mes), passejada pel Decathlon, (on també hem xerrat i comentat mil coses), i al vespre, un cop a casa, l'Oriol ha fet una Sacher.

A l'Oriol, des de molt petit, li encanta ajudar a la cuina, i cada vegada ho fa millor, tant, que avui l'ha fet ell sol.

A veure, us explico com aprofitem el que mes li agrada fer per treballar, de manera divertida i amena, les dificultats que l'afecten tant i tant en el dia a dia i en els estudis.

ORDRE I ORGANITZACIÓ
Primer llegim la recepta per saber quins ingredients ens fan falta, busquem que tenim i que hem de comprar, i fem una llista.

A la botiga, busquem, i paguem el que hem comprat controlant que ens tornen be el canvi.
I un cop a casa, posem damunt la lleixa de la cuina, tot el que necessitem, ben organitzat, per tenir-ho a ma i treballar amb mes facilitat.

COMPRENSIÓ DE LA LECTURA I CÀLCUL

Arriba el moment de tornar a llegir ben be el que diu la recepta del llibre de cuina de la besàvia i calcular les quantitats que necessitem de cada cosa.

Primer diu que hem de pesar la quantitat d'ous que volem utilitzar. Serem 6 persones per tant utilitzem 6 ous per fer una mica llarg i que puguem repetir. La bàscula diu que pesen 530gr.

Després diu que hem de posar la mateixa quantitat de sucre.

Tot seguit diu que posem la meitat de farina, calculem-ho...

I ARA VE LA PART DIVERTIDA PERÒ ORDENADA

(A partir d'aquí l'Oriol fa tot sol.)

Primer de tot engego el forn perquè sigui ben calent quan estigui tot enllestit per enfornar.

Després:
Peso el sucre...

Peso la farina....

I...que mes diu el llibre...?

Separar els rovells de les clares...

Ui, això si que costa!

... i després muntar les clares fins que semblin neu.... em canso molt, però la mare m'hi ajuda.
Ara barrejo el sucre, els rovells i dues cullerades d'aigua. Remeno durant mitja hora sempre cap al mateix costat.

Després hi afegeixo el llevat, la vainilla (fa molt bona olor!) i la farina passada pel tamís i abocada molt a poc a poc i , finalment, les clares al punt de neu.

Unto ben be el motlle amb mantega i farina i el deixo preparat.

Tot seguit s'ha de fondre la xocolata al bany maria, però això ho fa la mare perquè crema molt i és perillós, ..torna a fer tant bona olor!

Quan ja està abocat, ho remeno ben remenat i ho tiro tot al motlle que ja havia preparat i cap al forn que ja havia engegat abans... va molt be tenir les coses preparades i ordenades, és mes ràpid i senzill.

Com que no sabem quan tardarà a coure's, la mare va mirant si ja és cuit clavant'hi un ganivet de tan en tant. Diu que el pastís serà cuit quant el ganivet surti ben net, però tarda molt perquè hem afluixat el forn quan hi hem posat el motlle.
Així ha quedat sortint del forn, amb la crosta que trauré quan sigui fred per menjar-me-la amb el Roger.

I així a quedat al final, sense la crosta. La mare diu que la de debò va amb una capa de melmelada i una cobertura de xocolata... però com que el faig jo i és per celebrar el meu sant (que va ser el Març...anem una mica tard) el faig com a mi m'agrada, i a mi m'agrada així, sense res!

Quin dia mes genial!!

In Memoriam

2009-06-27T10:53:00.004+02:00

Dues icones de la meva adolescència el mateix dia...Déu ni dor!

Quan encara desbordava autenticitat... ja que la genialitat mai la va perdre.

Quina noia no havia intentat dur els cabells com ella.... o quin noi no havia somniat en ella?

"El requisit definitiu per la grandesa d'un artista és la seva pròpia mort."
Thiessen

Un pensament per ells.

Una qüestió de sentit comú!

2009-06-22T13:41:00.010+02:00

Gràcies al blog de la Mireia, El racó de la Solsida, he descobert aquest catedràtic madrileny que demostra que encara hi ha gent al món que te seny i l'utilitza.
Hi ha moltes mes entrevistes a aquest prestigiós catedràtic de ligüisme al YouTube si teniu temps i us interessa... un gran personatge!
Aquí us en deixo una petita mostra.

Si us interessa una mica aquest senyor, aqui teniu un breu resum de la seva obra:

És catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat "Lógica Formal y Lingüística" (1987), "Fundamentos de Sintaxis General" (1987), "Lenguas del mundo" (1990), "La lingüística Teorico-tipológica" (1995), "Diccionario de Lingüística neologismos i Multilingüe" (1998), "Curso Universitario de Lingüística General" (2 ª ed. 2000), "La Dignidad i Igualdad de las lenguas" (2000), "Semántica y Gramática" (2003), "Introducción a la Lingüística" (2 ª ed. 2004) i "El nacionalismo lingüistico" (2008). Ha dirigit l'adaptació al castellà de l' "Enciclopedia del Llenguatge de la Universitat de Cambridge", ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l' "Informe sobre les Llengües del Món" de la UNESCO

Bona Setmana.

Juny... un mes intens quan tens fills!

2009-06-20T21:10:00.007+02:00

Crec que en algun altre post ja he mencionat que el Juny, quan tens fills en edat escolar, és un mes com no n'hi ha d'altre, ni el Setembre se li acosta!

Poc o molt ja he anat parlant de la bogeria dels últims dies, agreujada per l'efecte Patum, i encara no hem acabat, tot i que cada cop falta menys!

Fa uns dies em van telefonar de l'Institut (menys mal que on visc és petit i tothom es coneix, que si no....!) dient-me que si volia que el meu fill petit anés al seu institut el curs vinent, mes valia que em posés a córrer, ja que en una hora s'acabava el termini per ratificar la matricula!! Mare de Déu quin cap i quina vergonya!!

A mes a mes, el dimecres, aquest mateix fill va marxar de colònies 3 dies i jo no recordava que hi anava fins que una mare m'hi va fer pensar el dia abans.. corre a fer la bosa, comprar crema solar, matamosquits, aspirines... i tot i així ens vam deixar els banyadors, que vaig descobrir damunt la taula del menjador el mateix dia que tornava, es a dir ahir (perquè us feu una idea de com tinc la taula de plena d'equipaments del Bàsquet Berga per classificar i embossar!).
Torna de colònies i cansat, constipat i vermell com un pebrot, dutxa, guarneix i cap a fer el sopar de comiat de l'equip de bàsquet del gran, que aquest a estat l'últim any que han jugat tots junts des de fa 4... quasi plorem! En fi, a dormir a les tantes i avui a les 7h del matí de peu dret i cap a Andorra a veure la meva neboda en la seva última competició de natació de la temporada, una sireneta fantàstica. Passeja, compra, dina, visita el piset nou de ma germana (una preciositat!) i cap a Berga hi falta gent que encara hem d'omplir la nevera, anar a un concert de fi de curs d'un intim amic del meu fill i la festa major de l'escola de l'altre.

Demà moto el xic i col·laboració en una cursa de bicis el gran.... Ah, i tot això sense comptar que les noies ja comencen a moure els fils per encarregar taula per la nit de St. Joan, comprar els petards, la coca, etc...

Em sembla que em fico al llit i no em llevo fins el Juliol, que no em busqui ningú!

Que tingueu una molt bona i tranquil·la setmana!!!

Canvi... evolució... relativitat...

2009-06-18T11:05:00.020+02:00

Durant la vida es produeixen milers de canvis, si no milions.. canvis grans i petits, transcendents i intranscendents.. i l'afectació d'aquests en cadascú es molt curiosa.
Hi ha qui en els canvis busca la solució, i hi ha qui en els mateixos hi troba el problema. Hi ha qui afronta el mateix canvi de manera estoica, qui simplement l'ignora, qui s'enfonsa o qui l'afronta amb senzillesa. Hi ha tantes maneres d'encarar els mateixos canvis com persones hi ha que els tinguin.

De fet el fet de viure cada dia obliga al canvi constant, un dia no és igual a l'anterior per mes que ens entestem en que la nostra vida pugui semblar sempre rutinària.. si fos així l'evolució no existiria i aleshores malament rai.
Una amiga bloggera ha escrit un post molt curtet i interessant que m'ha fet pensar, el blogg es diu "viatge plural" i està molt i molt be, el post es diu "Dia" .
He vingut a escriure sobre això per una conversa que vam tenir ahir amb la meva sogra (dona excel·lent on n'hi hagi) sobre un cas de separació a la família i com decideix portar-ho.
Aleshores vaig estar pensant en com afronta la gent el mateix canvi sentimental.. partint de la base dels que són "deixats" (jeje), uns afronten la separació com un alliberament, altres com un trauma, uns es disparen a menjar-s'ho tot, com ocells que haguessin estat engabiats, i altres es mouen amb cautela i d'amagat abans no decideixen que poden fer públic qualsevol decisió, per normal que la resta pensem que sigui; i mil maneres mes de fer i desfer... totes, absolutament totes igual de vàlides i cap millor que l'anterior, simplement diferent.
Al final penses que l'important no és el canvi en si, si no com la gent se l'agafa i el desenvolupa.

En fi, ja he divagat prou sobre això... vaig a decidir com omplo avui el meu dia i de quina manera el diferencio del d'ahir.

"Tots els canvis, fins els més desitjats, porten amb ells certa melangía."
Anatole France (1844-1924) Escriptor francès

Això ja s'ha acabat!

2009-06-15T13:08:00.013+02:00

Be, diuen que tot lo bo s'acaba, doncs és exactament el que ha passat amb la Patum d'enguany... i segons com en dóno gràcies a Déu... no sé pas si el meu cos hagués pogut aguantar massa més!!!

Ahir es va saltar l'últim salt d'aquest any. Vam engegar a les 9'30h del vespre amb 30º a la Plaça i no vam parar fins les 5'30h de la matinada, amb la sardana patumaire inclosa... ben be prou tu!

Com ja he dit la Plaça era una Olla de cols a 30 º, i quan acabava el salt de Plens el termometre marcava 34º... us podeu imaginar la deshidratació dels que no en podien sortir... menys mal que sempre hi ha qui beu per la resta, jejeje!

Les fotos d'ahir horroroses, no vaig dur la camera adequada i el resultat fou patètic, i més tenint en compte que estavem en una zona privilegiada, però no hi puc fer res ara, esperar la del 2010 i llestos.

Be, aqui us en deixo unes quantes per fer el tast i us emplaço a la de l'any vinent!

P.d. Quina migdiada que penso fer avui!

Últim passacarrers!

2009-06-14T12:12:00.019+02:00

Dissabte, 7'30h de la tarda, continua fent una calor infernal, sona el Tabal, engega l'últim passa-carrers de la Patum 2009. Tot i el cansament sempre sents una peneta a l'estomac (i no té a veure amb la gana, jeje).

Com sempre, moltíssima gent, massa gent, però la Patum de dijous i el passa-carrers de dissabte acostumen a ser així, una bestiesa de gent, calor, empentes, borratxos i demès animalons! Com va dir la Júlia... aconsegueixes experimentar perfectament el que senten les sardines quant les enllaunen!!

Amb els nanos tenim un pacte, salten Patum fins arribar al Vall, un cop allí tornen cap al capdamunt de la vila a sopar una mica i gaudir del castell de focs des del jardí de casa la Magnòlia lesionada i després tots junts cap al passeig a les atraccions.... que em sembla que és on mes em canso en tots aquests dies!!!

Apa, us deixo com sempre amb un munt de fotos, que aquest dissabte em sembla que no vam fer res mes que fer-ne durant una bona estona, jeje!!

Divendres... nens, infants, nins.... que grans que són!!

2009-06-13T10:29:00.008+02:00

Ahir va tocar La Patum Infantil.... impressionant! Com he dit abans, que grans que són aquests nanos!

Dins la plaça 29/30º matí, tarda i vespre, i ells allí, aguantant fins al final com "Jabatos"!

...i la canalla de les comparses?? des de les 8'30h del matí al peu del canó, carregats amb els nans, els cavallets, els gegants, les guites, etc... amunt i avall, ballant i saltant, havent anat a dormir el dia abans a les 3h de la matinada i aguantant hores, trajectes, temperatura, danses i el que faci falta fins les 22'30h tocades que van deixar els tripaus a lloc!!

... i després encara a la fira a sopar, i a les atraccions!!

Aquesta canalla són d'una pasta especial!!

Jo és evident que no, perquè avui estic com si m'hagués passat l'AVE per sobre!!

Us deixo unes quantes fotos de la plaça; si a les imatges hi afegiu 30º de temperatura, 5h de salts (sense comptar la de Lluïment ni els passa-carrers d'abans), entendreu de quina pasta estan fets!

Apa, ara si que acabo... avui l'últim passa-carrers i demà l'última Patum completa a la Plaça... us aniré mantenint al corrent!

... somnio amb una migdiada, no sabeu pas quant!!!

Dijous toca....plaça!

2009-06-12T02:38:00.007+02:00

Com era d'esperar, no m'he llevat a temps ni amb ganes de Patum de lluiment.. 30º a la plaça, qui ho aguanta això??...per tant ens hem quedat tos plegats a la fresqueta de casa mirant'ho per la tele. Ho hem vist de conya!

La Patum de la nit (que encara dura) també me l'he mirat per la tele, doncs el meu fill no patumeire, despres del primer salt de Turcs i Cavallets, ha decidit que ja en tenia prou! Doncs au, enfilar cap a casa la magnòlia lesionada i totes dues mirant els salts per la tele (altre cop) amb una copeta ben fresqueta de cava i molta anyorança... el que s'ha de fer pels fills i pels genolls trencats, jeje!

Pel que he vist per la tele, ha estat el tipic salt de dijous, massa gent, massa empentes, dificil de que les compasses ballin i força forasters (la gran incongruencia d'aquesta festa, els berguedans no volem la gent de fora però no parem de convidar i de parlar amb tothom de la nostra festa, com ho diuen allò... un "vol i dol"? jejeje!). En fi, res anormal en un dijous de Patum.

Us penjo unes quantes fotos d'abans de començar ja que no m'hi he pogut quedar mes per posar-vos-en de la festa pròpiament dita.

Quedeu-vos amb la bona voluntat.

Demà la Patum infantil, teòricament serveix perque els grans descansem, però com us diré que d'això res de res... demà el dia mes esgotador de tots per la majoria de pares i mares!

Ja us ho explicaré... si sobrevisc, jeje!

Passacarrers de la nit.... dimecres el millor!

2009-06-11T01:42:00.011+02:00

Ja està, tot lo bo s'acaba, i per a mi aquest any ben depressa!

M'explico... de la Patum el dia que mes m'agrada és el passacarrers de dimecres a la nit, i principalment per dos motius, el primer és que bàsicament només hi ha gent de casa i per tant la festa rutlla com la seda, sense mes problemes, i l'altre és que, precisament pel que he dit abans, permet als nanos fer-la relativament solets sense un control massa estricte per part nostre.

Doncs be, dels dos fills que tinc, un és un tarambanes molt patumaire i l'altre cau rendit passi el que passi a primeres de canvi, hi hagi patum o no!

Així que ja ho veieu, només són quarts de dues i ja el tinc dormint, i jo amb ell! Aquest any li toca al pare de les criatures gaudir de la festa fins al final... ho mereix de totes totes... per tant, fins el dimecres de l'any que ve!

Penso que en comptes d'explicar com ha anat el tros que em fet, el millor serà posar 4 fotos, però tingueu en compte que la camera amb la que han estat fetes és una que ja teniem desauciada per vella, senzilla i amb pocs pixels, per tant les fotos són una mica bastant dolentotes, demà me'n passaràn de millors.

Vinga, bona nit i fins la de Lluïment a la plaça... tot i que no us asseguro que em llevi, jeje!

Si voleu veure la Patum en directe clickeu aquí: http://www.onsortir.tv/

Tret de sortida

2009-06-10T18:02:00.007+02:00

Una bona passada pels carrers de Berga amb els 4 gegants, el Tabal i toooota la canalla de les escoles sota una calor i un sol de justicia, ha estat el tret de sortida de la Patum d'enguany.

Com ja he dit, la canalla de les escoles han inundat els carrers aprofitant que és una passejada tranquil·la i la poden fer amb els seus amics i sense el control pesat dels pares. Tot i que aquest any he notat un xic mes de gent i poder un xic mes d'edat, jeje, però ha anat tot com era d'esperar... un tast perfecte per començar a escalfar motors per aquesta nit

Demà, si puc, us informaré del que hagi passat a la nit!

Bona nit i bona Patum!

Foto manllevada a la Lourdes

Supercapdesetmana

2009-06-08T08:21:00.008+02:00

Per variar, aquest ha estat un altre cap de setmana d'aquells que desitges tornar a treballar per poder reposar!

Diari de Bitàcola:

Divendres: Anada a Barcelona a veure com el xic de la família, juntament amb 3000 nens i nenes mes de diferents escoles de la geografia catalana, ballaven tots junts sardanes, balls de bastons i balls de nans a la plaça de la font dels jardins de la Ciutadella. Aprofitant el viatge, fer la segona i última visita per lo de la recol·locació de l'Atlas (que per cert de moment vaig de conya!).

Dissabte: Cap a Puig-Reig al triangular de basquet de l'Oriol fins a ser hora d'anar a Sallent amb el Roger al primer partit de Fases (que van guanyar per pels), dinar a Manresa al Viena i cap al Vell Congost a jugar el segon partit (que van perdre per cansats, que si no..).

Mentre estant l'Oriol i son pare cap a Olvan a entrenar amb la moto fins les 8h passades.

Arribàvem tots a casa a les 8'30h tocades!

Diumenge: Anar a córrer... ui quines ganes que tenia de poder-ho dir!!!, i tornant visiteta a la Magnòlia lesionada pel parte del dia, jeje!

A les 11h cap a veure l'arribada dels de la Berga-Rasos-Berga, en la que hi participava una altre Magnòlia i el seu fill (company d'equip i amic del Roger), ho van fer de conya, 5h30min!!.

Vermoutet i cap a casa el pare a dinar per a les 4'30h anar a la Cantata de l'escola i sortint cap al Vall a guaitar les atraccions i fer temps pels 4 Fuets de les 8h, (per cert, peten de "collons" aquest any!!).

A casa a les 10h, morts i rebentats i pensant recuperar-nos aviat que dimecres comença el mes dur!

Vaja, que com tots els Junys+Patum el meu cap i cos és mes a prop del Naufragi que de fer Terra Ferma... menys mal que normalment me'n surto!

Cantata

2009-06-04T11:48:00.014+02:00

Els meus fills han anat a la mateixa escola des que tenien 3 anys, una escola pública, mitjana de mida, amb professors bons i professors dolents.... vaja, una escola normal i corrent!

En aquesta escola hem viscut moments de tota mena, com tothom, però avui em centraré en les bones coses que té aquest centre, les dolentes m'estimo mes deixar-les marxar.

En aquest centre, cada any des de ja fa uns quants anys, es fan una sèrie de projectes especials i molt efectius.

A P5 el meu fill gran va tenir la sort de pescar una professora fabulosa que va decidir dedicar tot el curs a un projecte fenomenal, "Els Conills". D'aquella feta vam acabar totes les famílies del curs criant conills nans i no nans a casa, la classe era com una granja, els van neixer cries, se'ls van escapar exemplars amb les persecucions que això comporta, es van casar, van fer sexe (jeje), i un milió de coses més. Un gran curs aquell!

Des de fa 19 anys, al maig es celebren uns jocs olímpics fantàstics que preparen durant uns mesos abans i acosta molt la canalla a l'esport i els allunya de les vídeo consoles una miqueta.

Els ensenyen a ballar sardanes i balls de bastons, fan teatre al Teatre Municipal i al Patronat, van a Teatre i concerts en anglès, etc...

Però hi ha una cosa que sobresurt per damunt la resta, i és un projecte que es va portar a terme durant el curs 2004/05 i que es va fer conjuntament amb tots els cursos de l'escola, parvulari inclòs.

El projecte du per nom "La Patum pren vida" i el resultat final es pot gaudir en una fabulosa cantata que ha rebut tota mena de mencions, entre elles el prestigiós premi "Baldiri Reixac".

El cas és que aquesta cantata tant fantàstica consisteix en interpretar totes les peces de la Patum un cop els nanos han posat lletra a les que no en tenien (que és la majoria). Com és natural, el més petitons de tots han substituït la seva col·laboració en les lletres per uns dibuixos de la festa fenomenals que es van passant en forma de diapositives al fons de l'escenari.

També cal mencionar la col·laboració de la banda de música de l'Escola Municipal a on assisteixen una part molt nombrosa de l'alumnat de l'escola.

Evident-ment el projecte és molt més extens que això, però jo us he explicat la part que es veu, la resta l'explica l'escola en la seva web a la que us he derivat abans.

Be doncs, resulta que d'aquesta obra només se n'han fet tres representacions, la de final de projecte al 2005 al Teatre Municipal, una al 2006 a la Plaça de Sant Pere (espectacular)per celebrar la proclamació de la UNESCO, i una de reduïda a l'Esglesia de Sant Joan l'any 2007.

Aquest any han decidit que la tornaven a fer sencera del tot el Diumenge 7, dia dels 4 Fuets, a les 5h de la tarda altre cop al Municipal i amb la banda de l'escola de Música altre cop.

Si podeu no us la perdeu, és un espectacle digne de ser vist. Les veus blanques són fantàstiques, almenys les de les edicions anteriors, hem d'entendre que cada any hi ha nens que acaben i per tant veus noves, però tot fa pensar que el nivell i la qualitat es mantindràn intactes... i els músics sensacionals!

La meva recomanació és del tot positiva, si voleu passar una estona ben entretinguda i gaudint d'un treball de nivell i qualitat mes que reconeguts ja ho sabeu!

Cap de setmana de tres dies... llaaaaarg!!

2009-06-01T20:45:00.019+02:00

Aquest últim cap de setmana familiar va engegar divendres, i us asseguro que ha estat intens de totes totes!!

Resulta que divendres, com cada any, l'escola de l'Oriol celebrava els XIX Jocs Olímpics de la única era que han tingut, jeje; i al ser l'últim any del nano vaig ser-hi des de les 8'30h del matí fins les 5h tocades de la tarda fent fotos i insoleiant-me!!

De fet cada any hi he tret el cap, primera perquè he pogut, i segona perquè m'encanta veure lo be que s'ho passen sense interferir en la seva vida, per tant queixar-me no és del tot just, ho admeto.

He de dir que el nano s'ho va passar pipa, com la majoria, i que a mes va fer dos primers llocs, un en salt d'alçada i l'altre en relleus.. que content que estava Déu meu, només per això va valdre la pena la insolació i el cansament!

Dissabte vam engegar el dia amb els dos últims partits de la temporada de bàsquet dels nanos, en el que el petit va guanyar en la pròrroga dins d'un partit infartant, i el gran van perdre dins d'un dels partits mes avorrits i desmotivats que els he vist jugar últimament. Això de no jugar-t'hi res, no guanyar-hi res i tenir els dos millors jugadors de la plantilla lesionats fa molta feina!

A la tarda tots escampats, el Roger amb els amics, l'Oriol amb son pare a entrenar amb moto i jo amb les magnòlies (així se'ns coneix familiarment a les 5 amigues inseparables), a casa de la component acabada d'operar a fer-li companyia... tanta companyia que al final van acabar pujant els nanos i vam sopar les dues rodejades de 4 hermosures, (la resta de magnòlies van anar a ca seva).

Diumenge arrossada social del club de bàsquet... genial!

A les 10h del matí ja erem allí perquè se celebrava un partidet entre entrenadors i alguns representants dels jugadors... feia temps que no reia tant!!

Un cop enllestit, cap a la carpa a muntar taula per 240 persones, organitzar l'evento i, evidentment, ajudar a fer l'arròs; quina julida Déu meu!!

Al final vam acabar uns quants, tots sols al mig de la carpa, bevent , rient i dient animalades a dojo fins que se'ns van fer les 8'30h de la nit!!

Un cap de setmana rodó i esgotador del tot!!!

P.d. La meva esquena genial!!
Bona setmana a tothom!!

Atlas

2009-05-30T09:55:00.010+02:00

Com ja sabeu la majoria, des de fa uns 3 mesos no puc fer quasi res d'esport per culpa d'una inoportuna i empipadora, a la par que dolorosa, ciàtica... doncs be, fa uns dies una amiga blogguera que estava en la mateixa situació que jo i amb l'agreujant de treballar amb criatures petitones, em va recomanar la recol·locació de l'Atles, i és el que vaig anar a fer divendres a Barcelona, després d'una ressaca blaugrana fenomenal, jeje!

Resulta que l'Atlas és la primera vertebra cervical que tenim, i a conseqüència normalment dels parts mes o menys moderns (i de vegades per altres motius tipus accidents o contusions..), l'acostumem a tenir una mica mogut, estrangulant així el pas natural de tots els nervis i circulació sanguínia entre el cervell i la resta del cos, a la vegada que provoca desviaments de columna dolors articulars i moltes altres dolències físiques i psíquiques.

Si en voleu mes informació aquí teniu la seva web: http://www.atlasprofilax.com/

En fi, que tinc l'esperança que tot anirà be, ja que segons em van dir es una cosa lenta però molt efectiva i que si de cop sentia algun dolor perquè si, sense causa aparent, és que la cosa funcionava encara mes be de l'acostumat.

He de dir que porto dos dies amb dolor a toooooot el cos, zona lumbar inclosa, que avui pel que sembla ja va remeten.

En el transcurs de la setmana us informaré de com progresso!

Que tingueu tot un finde genial!

D'una cosa a l'altre...

2009-05-27T10:50:00.021+02:00

El dissabte passat, en un local de la meva "ciutat", es va celebrar un concert d'un gran amic i col·laborador de'n Bruce, n'Elliott Murphy... no vaig poder-hi anar.

El local en qüestió és situat just darrera de casa meva, on tenim la terrassa de la sala d'estar, i com que feia una nit d'estiu fantàstica, deixant la porta oberta vaig poder seguir tot el concert.

En fi, que ja em teniu allí, gaudint de la magnifica nit, del magnífic concert i mig somniant amb records agradables... ja sabeu, d'aquells que vas passant d'una cosa a l'altre fins que t'atures i profunditzes en aquell que mes t'agrada o et plau al moment.

Doncs be, em vaig aturar a l'estiu del 2003, quan després d'un altre intent fallit per part del Joan d'acompanyar-me a un concert, en aquest cas era un del Bruce dins la gira "The Rising" (... és una constant en la nostra vida de parella això d'anar coixos als concerts, no es poden tenir horaris d'última hora tipus bomber, acaben provocant aquestes situacions), vaig decidir ser impulsiva i reservar 4 passatges a NY i 4 entrades per l'estadi dels Giants a NJ!

Quina excursió mes fabulosa que vam acabar fent, i el millor de tot va ser la companyia dels nanos. Tenint en compte que només tenien 6 i 7 anys recorden el viatge com l'aventura de la seva petita vida!

Van ser 15 dies molt intensos, retrobant-nos amb amics molt estimats, vivint històries sensacionals, veient paratges magnífics, i així fins arribar al motiu del nostre viatge, el concert.

I quin concert!! Fabulós, com tots els seus. Ell estava pletòric, i la gent el tractava com l'amic de tota la vida, aquell que coneixen des que eren petits, el companys d'aventures i desamors...fantàstic!
Però.... jeje, la realitat és que tanta familiaritat feia que l'entusiasme i la participació empàtica per part del públic fos una mica freda, no sé, una mica com d'estar per casa, amb amor però poc entusiasme, allò que fa el tenir-ho tant sovint, que ja no hi poses l'ànima, m'enteneu? en fi, que tranquils, que com a públic som molt millors a BCN, on va a parar! ( i sé de que parlo, ja en porto uns quants!)

Be gent, ho deixo aquí perquè tampoc volia explicar tot un viatge, només el resultat d'una nit de divagacions i bona música.